Josep Pla: El quadern gris
29 d'abril. -- Mentre vaig, ara un pas ara un altre, cap al mas de
Llofriu, veig, de la carretera estant, un vailet que fa volar una grua
--un estel, per dir-ho com a Barcelona. El nen s'aguanta dret, sobre les
Torretes. Les Torretes són unes muntanyoles que cobreixen, a nord, la
vila de Palafrugell. La corba que fan aquests pujols és dolça i llarga
--sembla un pressentiment d'un cos d'adolescent ajagut. El fil de
l'estel, dibuixa en el cel una concavitat pura, ampla, madura, suspesa
en la claror de l'aire. L'estel alterna un capcineig nerviós amb una
immobilitat rígida, tibant. La cua, de drapets vermells, fa un moviment
de pèndol. El vent bla, petit, suau, afua, subtilitza, acaricia la
concavitat que fa el fil, com una forma viva, flotant a l'aire.
Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les
cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que
vénen, amb el pot d'alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de
la petita flor blanca, fan una olor mòrbida, una mica trista. Se sent
--carrer avall-- el picar dels martells a l'enclusa del ferrer. Tres o
quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra
oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí,
esblaimats. No hi ha res més eficaç per a posar pell de gallina que
sentir tocar un violí d'una manera desinflada. El dia s'ha allargat. El
cel de ponent té un color de taronja molt tènue --com el so del violí
del lampista--, aquest color que d'una manera gairebé inconscient em
sembla la quinta essència de la cursileria. És el color de fons de les
estampetes.
Quan arriba aquest temps em demano d'on em deu provenir la
desfibració, la buidor que sento en el cor i en l'esperit.
En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em
construeix --vull dir que em distreu-- és la contemplació d'un hort, com
els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, són
unes pures, exquisides delicadeses de feina. Sento el caminar compassat
d'un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrisqueja. És la
pobra música d'una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un
home, manotejant amb la corda d'un pou, emplena un safareig. Un vailet,
amb l'aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor
que ve de la terra. La verdor de les fulles, la tibantor de la saba, la
flonjor dels teixits vegetals, semblen donar suavitat i repòs a
l'enteniment. La força dels esplets combat l'agonia de la llum i del dia.
Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la vaguetat de
la vida de les coses, desfà els nervis. La joventut és trista perquè en
aquesta edat només es té receptivitat --em penso-- per a les coses
inconcretes, és a dir, per al no-res.
Quan comença a fer calor, la gent fem, en aquest país, olor de llana de
xai; a l'hivern, de fum de llenya de pi verda. Aquestes deuen ésser les
sentors que desprèn la raça llatina.
