dimarts, 29 d’abril del 2008


Josep Pla: El quadern gris

29 d'abril. -- Mentre vaig, ara un pas ara un altre, cap al mas de
Llofriu, veig, de la carretera estant, un vailet que fa volar una grua
--un estel, per dir-ho com a Barcelona. El nen s'aguanta dret, sobre les
Torretes. Les Torretes són unes muntanyoles que cobreixen, a nord, la
vila de Palafrugell. La corba que fan aquests pujols és dolça i llarga
--sembla un pressentiment d'un cos d'adolescent ajagut. El fil de
l'estel, dibuixa en el cel una concavitat pura, ampla, madura, suspesa
en la claror de l'aire. L'estel alterna un capcineig nerviós amb una
immobilitat rígida, tibant. La cua, de drapets vermells, fa un moviment
de pèndol. El vent bla, petit, suau, afua, subtilitza, acaricia la
concavitat que fa el fil, com una forma viva, flotant a l'aire.

Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les
cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que
vénen, amb el pot d'alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de
la petita flor blanca, fan una olor mòrbida, una mica trista. Se sent
--carrer avall-- el picar dels martells a l'enclusa del ferrer. Tres o
quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra
oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí,
esblaimats. No hi ha res més eficaç per a posar pell de gallina que
sentir tocar un violí d'una manera desinflada. El dia s'ha allargat. El
cel de ponent té un color de taronja molt tènue --com el so del violí
del lampista--, aquest color que d'una manera gairebé inconscient em
sembla la quinta essència de la cursileria. És el color de fons de les
estampetes.
Quan arriba aquest temps em demano d'on em deu provenir la
desfibració, la buidor que sento en el cor i en l'esperit.
En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em
construeix --vull dir que em distreu-- és la contemplació d'un hort, com
els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, són
unes pures, exquisides delicadeses de feina. Sento el caminar compassat
d'un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrisqueja. És la
pobra música d'una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un
home, manotejant amb la corda d'un pou, emplena un safareig. Un vailet,
amb l'aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor
que ve de la terra. La verdor de les fulles, la tibantor de la saba, la
flonjor dels teixits vegetals, semblen donar suavitat i repòs a
l'enteniment. La força dels esplets combat l'agonia de la llum i del dia.
Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la vaguetat de
la vida de les coses, desfà els nervis. La joventut és trista perquè en
aquesta edat només es té receptivitat --em penso-- per a les coses
inconcretes, és a dir, per al no-res.

Quan comença a fer calor, la gent fem, en aquest país, olor de llana de
xai; a l'hivern, de fum de llenya de pi verda. Aquestes deuen ésser les
sentors que desprèn la raça llatina.

dijous, 17 d’abril del 2008

El quadern gris de Josep Pla

Comenteu les observacions de Pla, d'ara fa 90 anys


16 d’abril de 1918
16 Abril 2008
De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable

dissabte, 12 d’abril del 2008

El quadern gris de Josep Pla

Entreu en htpp://elquaderngris.cat. trobareu les anotacions que Josep Pla va fer cada dia a El quadern gris en la mateixa data i amb 90 anys de diferència

2 Abril 2008
Com que sempre he estat pobre –diu Joan B. Coromina al cafè–, he passat moltes estones de la meva vida escoltant la gent…

–Sembla que us en vanteu, d’ésser pobre…? –diu Gori amb un inici d’indignació molt visible.

–És clar. No crec pas haver perdut el temps…

–Ja us en faig paga… ¿Considereu que hi ha alguna raó per a trobar interessant la pobresa? Si em dieu que sí, us diré que sou un deplorable insensat…! –fa Gori, arborat, donant un cop de puny a la taula, els ulls vermells, notòriament desencaixat per la vinassa del sopar.

Després paga la consumició i, sense donar la bona nit, surt al carrer. A la taula quedem una mica sorpresos. Coromina està blanc com la paret.

–Coromina té raó! –diu Enric Frigola amb la seva habitual barreja de timidesa i de fredor. Frigola és un propietari que ha viscut als Estats Units. És professor d’idiomes a l’Escola de la vila. Afegeix:

–Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S’ha de produir la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de causar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?» Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé: quan els homes se senten escoltats, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l’única escletxa a través de la qual pot caure una gota de generositat del granit humà. És d’aquests moments que un pobre pot aprofitar-se. Si no els sap crear ni treure’n un profit, malament… El sistema de la parasitologia establert naturalment entre els homes, i entre els homes i les dones, es basa en l’adulació –en el gust físic que dóna el fet de sentir-se adulat–, i la forma més activa i dissimulada (és a dir, més eterna) de l’adulació és saber escoltar d’una manera natural, activa i discreta. Contribueix molt a arribar a aquesta naturalitat no cometre l’atzagaiada d’aparentar el que hom sap realment. Els propis coneixements –si és que hom en té algun– s’han de saber dissimular en el seu punt –sense caure, però, en l’extrem d’accentuar massa la pròpia estupidesa…

Frigola parla molt de pressa, amb una mica de tremolor a les mans, sense, però, fer el menor gest, ruboritzat, com si es donés vergonya de parlar –una rialleta sarcàstica glaçada a la cara.

–L’art d’escoltar –continua dient– es comprèn, és terriblement fatigós i paga realment la pena de tenir una renda per estalviar-se d’haver de practicar-lo. Al meu entendre, la forma més concreta i agradable de la independència és poder viure sense necessitat d’escoltar ningú. Els homes molt forts, d’una gran aptitud biològica, no solen escoltar mai ningú. Aquests homes fan, realment, un gran efecte. Es llencen a fer les coses a cegues, sense rumiar, comptant només amb els seus instints, amb els seus personalíssims càlculs desproveïts de claredat, sense fer mai cas de l’altra gent. A l’Antic Testament, els personatges grossos, forts, potents, actuen sense la menor previsió, sense ombra de prudència, moguts pel remolí impetuós del seu temperament. És impressionant la quantitat d’inconsciència i de follia que entra en la producció de les accions humanes tingudes per importants…

Pausa –que s’allarga. A la taula s’ha produït un considerable silenci, un silenci voltat del brogit de les altres taules.

Frigola mira el sostre del cafè, arruga el front i l’entrecella com si fes un esforç dolorós, dóna dues o tres pipades al cigarret apagat i diu de sobte, amoïnat:

–Ara no recordo el que volia dir…

Sentim tots plegats una sensació d’alleujament, com si ens traguessin un pes de sobre.



En sortir del cafè sentim tocar a foc i anem a veure el que passa. És un foc petit, insignificant: un minúscul magatzem de taps del carrer de la Rajola que crema, arborat, com lluquets.

Anys enrera, quan es calava foc, mig poble hi acudia. La meva sorpresa és constatar que aquest s’està produint davant només de quatre gats i veig dos serenos, una parella de la guàrdia civil, els veïns, interessats que el foc no es propagui, i dos o tres curiosos provinents de la taverna del barri. Aquests últims anys, amb les dificultats que la guerra ha portat, hi ha hagut tants d’incendis que el seu interès s’ha totalment evaporat, esvanit. El petit magatzem es crema enmig de la indiferència general i sense que ni tan sols se senti la fressa d’una galleda.

–Això ja es veu –diu Tomàs Gallart–. Bona nit, descansar; demà serà un altre dia…

Ara un pas ara un altre, fem cap tots al llit.