EL CONTE LITERARI
"No m'arrepentisc en absolut d'haver arriscat tot el que calia per allò que m'importava."
Arthur Miller
Arthur Asher Miller ( Nova York, EUA 1915 - Roxbury, Connecticut 2005 ) fou un dramaturg, escriptor i guionista nord-americà. Ja des dels seus primers títols deixa entreveure el que seria l'element fonamental de tota la seva obra: la crítica social, que denuncia els valors conservadors que començaven a assentar-se en la societat dels Estats Units. La seva consagració definitiva es produeïx el 1949, amb La mort d'un viatjant, en la qual denuncia el caràcter il·lusori del somni americà.
Als anys cinquanta va ser víctima de la caça de bruixes. Acusat de simpaties comunistes pel director de cinema Elia Kazan, va refusar revelar els noms dels components d'un cercle literari sospitós de tenir vincles amb el Partit Comunista davant la Comissió d'Activitats Antiamericanes el 1956, acollint-se a la protecció constitucional. L'atmosfera d'aquell temps es va plasmar a Les bruixes de Salem (The Crucible, 1953). En aquesta obra se serveix d'un esdeveniment real del segle XVII per atacar la caça de bruixes dirigida pel senador McCarthy de la qual ell mateix va ser víctima. El 1955 va publicar dues obres, Record de dos dilluns i Panorama des del pont, duta aquesta última amb èxit al cinema i al teatre i amb la qual va obtenir el seu segon premi Pulitzer.
El 29 de juny de 1956 es casà amb l'actriu Marilyn Monroe, matrimoni que duraria quatre anys i mig. El 1961 escriu el guió de Vides rebels (The Misfits), escrit per a la seva dona, Marilyn Monroe, i duta al cinema per John Huston, contant a més amb Montgomery Clift i Clark Gable com a protagonistes. Aquesta seria l'última pel·lícula de Marilyn i Gable, morts ambdós poc després.
El 29 de juny de 1956 es casà amb l'actriu Marilyn Monroe, matrimoni que duraria quatre anys i mig. El 1961 escriu el guió de Vides rebels (The Misfits), escrit per a la seva dona, Marilyn Monroe, i duta al cinema per John Huston, contant a més amb Montgomery Clift i Clark Gable com a protagonistes. Aquesta seria l'última pel·lícula de Marilyn i Gable, morts ambdós poc després.
Com escriptor, obté el seu major èxit amb la publicació el 1987 de la seva autobiografia A voltes al temps. El 1998 escriu Les connexions del senyor Peter i el 2000 torna a estrenar a Broadway El descens del munti Morgan, escrita el 1991 i per a la qual va trigar deu anys a trobar una producció adequada.
L'any 2002 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres com a mestre indiscutible del drama contemporani que, amb independència d'esperit i notable sentit crític, ha assolit transmetre des de l'escena les inquietuds, els conflictes i les aspiracions de la societat actual, renovant així la permanent lliçó humanística del millor teatre.
L'any 2002 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres com a mestre indiscutible del drama contemporani que, amb independència d'esperit i notable sentit crític, ha assolit transmetre des de l'escena les inquietuds, els conflictes i les aspiracions de la societat actual, renovant així la permanent lliçó humanística del millor teatre.
Escriviu el vostre conte breu amb el tema proposat seguint les característiques del conte literari i prenent com a model els contes d'A. Miller.
36 comentaris:
UN VIATGE SENSE CONTROL
Estàvem tots els amics a casa de Josep, celebrant el seu aniversari. Ja havíem acabat el gran sopar que ens havia posat, i també, el pastís més bo que mai havia menjat.
Era el torn dels colpets, i durant aquest, Joan va traure una pastilla reptant al més valent a prendre-se-la, i immediatament sense dubtar-lo, la vaig endinsar dins del meu estómac.
Al cap d´una estona, em vaig trobar damunt de La Torre Eifel, gaudint de les millors vistes de París i del riu Sena que ho creua. Vaig botar i comencí a volar fins al Taj Mahal, on vaig conèixer a la dona més bella del món, i li vaig fer l´amor tota la nit.
També vaig arribar a Las Vegas, juguí a la ruleta, als daus, al blackjack, i guanyí totes les partides, era l´estrella del casino, l´home més ric de la terra.
Des d´ací, em vaig traslladar a La Gran Muralla Xinesa, la qual vaig recórrer tan de pressa com El Dragó Khan de Port Aventura.
Aquest era el viatge més meravellós de la meua vida, però a l'arribar a la fi de la muralla, vaig caure a Israel, on contínuament s´escoltaven esclatar bombes, i el so dels tirs. Una d´aquestes bombes m´esclatá molt a prop, destrossant- me el timpà i mutilant-me un braç.
Tot seguit, vaig aparèixer a una platja de Thailàndia, sorprès per un gran tsunami, del qual vaig sobreviure de miracle.
Desitjava concloure aquest viatge més que qualsevol cosa, per tornar a la meua terra, per estar junt a la meua família, però encara no havia conclòs.
Vaig estar a Kosovo a un camp de mines antipersona, a Somàlia passant fam com tots els xiquets als quals els hi mengen les mosques, i a tots els llocs del món on es produeixen tot tipus de calamitats.
Va ser el viatge més llarg i roí de la meua vida, però vaig aprendre a no fer-me mai el valent, a no prendre drogues, a valorar les coses que tenim i solidaritzar-me amb qui no les té, i a viatjar sempre amb bitllet d´anada i tornada.
QUAN VAN ARRIBAR ...
Aquell matí feia fred. El vagó estava ple de gom a gom i això donava una certa calor, no exempt de pudor. Allí, arraulit entre els pares, li donava una sensació de benestar, es trobava content. Eren sols enmig d’un tropell humà. Per fi, després de moltes mesos de separacions i incerteses, estaven allí. Junts. Damunt d’aquell vagó cap a un lloc on podrien viure en pau, lluny dels terribles successos que van esdevenir aquell any. Estava despert quan va sentir moure’s a son pare. Després, un grunyit provinent del fons li va fer esclatar en una cançó:
- «Segur que tomba, tomba, tomba ... »
El xiquet va prenent confiança i alça la veu. Al cap d’una estona, la cançó es converteix en un crit pelat del xiquet. El vagó es revoluciona. Una dona que està prop es desperta xisclant
- ¡Al refugi, que ens bombardegen!.
- Qui ha trepitjat la cua al gat- diu un altre mentre s’aixeca trontollant-se.
Una parella que estava fent l’amor silenciosament, es queda petrificada.
- Has sigut tu- li diu la dona.
- Home clar, tu creus que sóc el Carreras. Però si encara era als prolegòmens.
- Què facen callar aquest xiquet- va dir un que estava propet d’ell.
- Ningú no té una ceba per a ficar-li-la en la boca- va suggerir la dona grossa que estava al seu costat.
- Si la tinguera te la posaria on tu ja saps- va dir la mare amb el puny tancat.
- Sisplau, anem a calmar-nos –va interrompre el pare
- El que has de fer es “calmar” el teu fill que sembla que estem matant el porc - va dir un home des de la porta.
De sobte el tren va parar. Silenci. Passa el temps i les portes no s’obrien. Tots estaven impacients per eixir, però romanien tancades. Fora s’escoltaven els sorolls propis d’una estació. Es sent un colp, i s’obrin.
- Auschwitz – Llig el de la porta.
Ximo Zanón i Moliner
Llengua i Literatura catalana i la seua didàctica
La Trobada
Viatjar és sinònim de descobriment, de trobada, de sorpresa... Hi ha viatges que són aventures i viatges que són descobriments interiors. En aquest viatge va descubrir que el món no era com s’ havia imaginat.
Les històries que li van succeir pocs mesos enrere ara solament eren cendra, pols, una cosa insicnificant, ja no cabia donar-los importància.
Acabava d'emprendre la seua fugida, huia d’ell mateix, d'aquesta societat. D'aquesta gran mentida. De la hipocresia. Volia recuperar els seus poders.
Ell sempre havia anat a soles per totes bandes, havia decidit donar la volta en la seua bici. La volta al món. Va decidir deixar-ho tot enrere per la seua passió. Es disposava arribar fins a Asia, Africa, Oriente, Ecuador…
La policía, li havia parat només arribar enmig del carrer. El fet: ser immigrant .Es sentia capturat.
- Quina gràcia!!! – va dir en veu alta.
Era un mostre de gran nas roig, pèl ataronjat, mans hàbils, gentils i destres, i peus patosos . Així és com definiriem a Nuk.
Allí no era ningú, no tenia a ningú, no duia res en les butxaques; solament un grapat d'imatges en la ment. Havia vist tantes coses que volia canviar: pobresa, fam,prostitució, ambició, desolació, maltractaments, poca o gens educació, sense drets, obligacions...
Anava a la recerca del més important, anava a la trobada del seu menjar; els somriures.
Ningú ho detindria. Ara ja no, no podia tornar a perdre. Ell s'havia que mai podia estar més d'un dia en el mateix lloc. Si així fos, probablement els seus poders desapareixerien.
- Què fer? Fugir? Córrer? Menjar?. No puc estar molt de temps açí. Hui he d’arrivar fins a Bolivia. Això si té gràcia. Espanyol inmigrant. Mai hauria pensat aquesta situació. – Va pensar
Sabia molts trucs que podria utilitzar, no obstant això, va optar pel més brutal. Era el seu cop mortal: L'atac de les pessigolles.
Des de lluny, una mirada veia tot el que estava ocorreguent.
Per fí, havia vençut a aquests cinc harpies que no li deixaven continuar. Els havia transformat. - Però....va pensar en veu alta:- Per a aquest recorregut m'agradaria contar amb un ajudant.
Efectivament, Nuk s'havia adonat que algú li observava. A partir d'açí, les coses van canviar definitivament.
Hem dic Cloenda. Tinc 14 anys i visc amb mons pares i la meua germaneta Maria. Ma casa està a les afores de la ciutat, en una petita albereda. Des de xicoteta sempre he estat en contacte amb la naturalesa, amb els animals, amb l’aire pur... M’encanta viure mons nous i gaudir amb ells.
Viatjar és la meua passió des de que tinc consciència. Cada vegada que s’apropa algun pont o són vacances aprofite per a anar-me de viatge amb tota la família. Per a mi, viatjar significa molt més que anar coneixent món i llocs diferents; significa valorar l’essència de la vida, els petits detalls... valorar des d’una formiga fins a un arbre gegant, i sobretot, aprendre d’eixes vivències. A més a més, em sent com si estigués damunt d’un núvol, d’una catifa màgica, que em transporta per tot arreu sentint al màxim tot el que s’apropa al meu cor.
Un dia vaig anar d’excursió amb els meus companys del col•legi al parc de Montserrat. Aquell parc era molt gran i havien moltes muntanyes. Tots nosaltres estàvem entusiasmats per poder pujar al pic més alt. Després d’esmorzar varem emprendre el viatge cap l’alt de la muntanya. Quan ja havíem pujat prou, la professora va parar i ens va fer una pregunta a tots nosaltres. -Què penseu que es veurà des de l’alt de la muntanya?-. Tots els xiquets es varen quedar pensant en silenci fins que Ramón, un xiquet molt resabut, va alçar la veu dient- dons que hi va a haver senyora Rosa, res. Tan sols es veurà el que tots nosaltres em vist abans, uns quants arbres i uns quants bitxos insignificants- .La professora es va quedar bocabadada davant la seua contestació. Aleshores va dir- Ramón de veres creus que tan sols pots veure el que ja hem vist abans?-. El xiquet es va quedar un instant pensant la resposta, però va respondre el més coherent per a ell. –Sí senyora Rosa, crec que no fa falta que puge al punt més alt de la muntanya per a veure el que ja he vist de prop, amb els meus propis ulls- .
Davant aquesta última resposta del xiquet, Rosa va decidir emprendre de nou el viatge, però abans de tot va dir- bé xiquets... espere que quan pugem al pic de la muntanya gaudiu de les vistes i aprengueu moltes coses que abans no sabíeu. Ah! Se m’oblidava... També podreu reflexionar sobre la pregunta que us acabe de fer i sobre la resposta del vostre company Ramón-. Al veure la contestació de Rosa, molt sotil i a la vegada directa, vàrem callar i començàrem a caminar.
Mentrestant, jo pensava i tornava a pensar en la qüestió que ens havia fet Rosa. Aleshores, em vaig acordar del que un dia em va dir el meu pare.-Cloenda, vull que sàpigues una cosa que et servirà de molt per al teu futur i per a tota la teua vida. Has de saber que mai és suficient. Quan creus que has arribat a la fi, tan sols has pujat a un punt de molts. No hi ha cap fi, s’ha de lluitar per seguir pujant i per sobrepassar qualsevol obstacle. De tota limitació s’aprèn-. De sobte, vaig connectar la frase del meu pare que tant m’havia marcat amb la idea que ens volia reflectir la nostra professora.
Quedaven tan sols uns quants metres per arribar al punt més alt. Tots estàvem intrigats per saber que es veuria des d’aquella part de la muntanya i, sobretot, per saber la resposta a la pregunta de la nostra professora. Ja estàvem allí. Era un paratge preciós, amb unes vistes meravelloses. Es podia veure perfectament tot el parc de Montserrat. Vaig aturar-me un moment i em vaig asseure en una pedra. Per un moment pensava que estava somiant. Em sentia lliure, tranquil•la, com si estigués damunt de la meua catifa màgica, del meu gran núvol... Ara és quan de veres m’havia adonat del significat que tenia aquella gran frase. Quan creus que arribes a la fi, a l’alt de la muntanya i observes tot allò que l’envolta, t’adones que tan sols veus una part del que realment existeix; tan sols veus el que et permeten els teus propis ulls. Es per tant, que mai podrem saber qui és el fi de totes les coses, perquè no hi ha fi. L’aprenentatge es un somni continu, un viatge constant.
De sobte, vaig escoltar la veu de Rosa dient- xiquets apropeu-se tots ací. Després de gaudir de totes aquestes meravelloses vistes, què penseu ara? Com un sentiu?- Jo volia dir tot el que m’havia passat pel cap en uns quants minuts, però inesperadament la veu d’un xic va esclatar. Era Ramón. Tots vam poder escoltar les seues paraules, paraules plenes de penediment. Va dir que mai tornaria a precipitar-se davant una situació sense viure-la i que després d’haver pujat a la muntanya, veia les coses d’una altra manera; podia veure més enllà del que abans pensava veure.
No obstant, Cloenda va traure més profit d’aquell viatge, ja que ella estava acostumada a viatjar i a valorar tots els consells que li donaven. No sols va aprendre que des d’un punt més alt es poden veure les coses d’una altra manera, sinó que també havia de seguir viatjant, seguir somiant.
EL VIATGE FUGAÇ
Hi havia una vegada un xiquet, que s’anomenava Pere. Ell tenia catorze anys i vivia a València. Un bon dia els seus pares s’anaren de viatge per l’Amèrica del sud, exactament a una zona anomenada “el Callao” situada al mateix Perú. El xiquet els va dir que el cridaren tots els dies. Pere es va quedar amb la seua tia a la seua casa, ella s’anomenava Lluïsa.
Com Pere havia quedat amb els seus pares, ells el cridàvem sense dubtar al migdia. Un bon dia, Pere aguaitava al telèfon la trucada dels seus pares, però eren ja més de les dotze del migdia i el telèfon no havia fet ningun soroll. Doncs, el xiquet i la seua tia començaren a preocupar-se, la seua resposta a la preocupació va ser cridar per ells mateixos al hotel per a tindre noticies sobre els seus pares.
La veu del recepcionista va ser la primera que varen escoltar, poc des pres parlaren amb el director del centre que va donar-los com a resposta que no sabien res d’ells des de fa dos dies, la tia i el xiquet es va sorprendre al escoltar la noticia, tan mateix van decidir ràpidament cridar a la policia del lloc on estaven de vacances els seus pares. El inspector policial els va respondre que farien tot el que podien i que estiguera en les seues mans, però també va deixar molt clar que no es feren il•lusions, que era molt difícil. Que la majoria d’aquestos casos no podien fer molt i per això, Pere va decidir que tenia que anar al Perú, per poder actuar i conèixer on estaven els seus pares.
Quan va arribar al Perú va vore que era un joc molt peculiar , tots portaven uns barrets molt graciosos i unes trenques també molt peculiars. El primer que va fer es anar a la comissaria de policia per a parlar amb el comissari que els va atendre pel telèfon, els va tornar a dir que no sabien res, però que farien tot el que pogueren.
El mateix dia per la vesprada els van telefonar, al telèfon una veu molt peculiar els va dir que tenien segrestats al Pomer, i si els volien veure amb vida, deurien pagar el rescat. El xiquet, Pere, va anar molt ràpidament a dir-li-ho a la policia. Ells van ficar a unes quantes patrulles per esbrinar on podien estar segrestats.
Van passar dos dies i a Pere li va cridar el comissari amb bones noticies, ja tenien localitzats als segrestadors del seus pares, eren a un vaixell en el port. Pere sense donar-li moltes voltes al cap, va decidir anar-hi al vaixell.
El xiquet quan va arribar, va veure que era un transatlàntic. Però, a ell en eixe moment soles li valia poder veure als seus pares. Doncs sense cap vacil•lació, va pujar al vaixell per l’escala d’emergència, l’únic lloc per on podia accedir. Va creuar tot el vaixell fins a arribar a l’última cabina. Per què hi havia escoltat unes veus que li pareixien ser les dels seus pares. Va intentar obrir la porta i la va trobar tancada, això va fer que la seua sospita fora més possible, va pensar que la millor opció seria amagar-se al celler del vaixell, que es trobava al costat, a més pareixia no haver ningú.
Als vint minuts va escoltar com dues persones s’aproximaven a l’habitació, parlaven de que tenien sues persones segrestades allotjades a la cabina. Pere al instant va fer un plan perfecte per a salvar als seus pares. Seguidament va tornar a terra i va anar corregent a parlar amb el comissari. Gràcies a l’imprudència del xiquet els policies varen poder actuar i rescatar als seus pares. Pere molt content , va córrer fins als seus pares i va agrair a tots els policies la seua ajuda.
Per fi, la família tornava a estar unida i van decidir que es quedarien uns quants dies de vacances per Perú, però, amb molta cura. Les vacances arribaren a la fi, Pere va tornar a escola quan de sobte, va escoltar el timbre de l’escola i es va adornar de que tot el que havia viscut a soles era el seu propi conte que havia fet a la classe de llengua.
Conte contat conte acabat. Fi.
AMPARO GOMEZ
LA HISTÒRIA EN UNA AMPOLLA
Fa uns quants dies vaig celebrar que complia 42 anys. Avui tracte d’assumir que falten 475 anys per al meu naixement.
Sempre havia tingut curiositat per tot allò que envolta l’enigma del “Triangle de les Bermudes”. Durant molts anys vaig cercar informació sobre el tema. Fins i tot vaig conèixer gent involucrada. De tant en tant quedàvem per a dinar i fèiem possibles hipòtesis i explicacions a les desaparicions de vaixells i avions i organitzàvem un viatge que solament existia en la nostra ment.
Però Xavi, un dels amics, no feia broma quan parlava del viatge. Afirmava que per a ell el misteri del triangle era la seua vida.
- He convocat aquest dinar per dir-vos que la setmana passada em vaig apuntar a un curs per a aprendre a pilotar avionetes. Pot ser per a les vacances d’estiu ja tinga el permís. I pense fer el viatge.
La notícia ens va sorprendre molt, però ens va alegrar encara més. Desprès del dinar, començàrem a preparar el nostre viatge.
En arribar juliol, ultimàrem els preparatius i partírem cap a Florida, amb la intenció de reproduir el recorregut fet pel “Vol 19” aquell misteriós 5 de desembre de 1945.
Partírem de la aeroestació de Fort Lauderdale cap al nord-est. Tot anava bé durant els primers 200 km. La mar estava tranquil•la i el dia era perfecte. De sobte, el cel va adquirir un color groc molt estrany, i l’avió va començar a produir unes vibracions molt inquietants. Tractàrem de tornar cap al punt d’origen, però pareixia com si alguna cosa ens ho impedira. També la brúixola es va tornar boja. De sobte, el món ens va engolir.
Ara, escric aquest missatge per a llançar-lo a la mar en una ampolla amb la intenció que algú el trobe algun dia. Tot el que recorde és que em trobava surant en la mar sobre unes fustes quan un vaixell em va arreplegar. La vestimenta dels tripulants era molt antiga. I la cara del comandant m’era prou familiar. Vaig preguntar el seu nom i el destí del viatge.
- Hem diuen Cristòfol, i ens dirigim cap a Àsia.
UN ENCONTRE ENCERTAT
Tino era un amant de la mar. Els seus pares eren comerciants d’un mercat medieval i sempre el portaven amb ells de poble en poble, però quasi mai eren pobles a la costa, per això, quan un dia anaren a un poblet prop de la mar, a Mallorca, es va alegrar molt.
Passejant per la seva meravellosa platja es va encontrar amb un vell pescador. A Tino li va cridar molt l’atenció, ja que, sense conèixer-lo, va veure alguna cosa en la seva mirada que el va donar molta confiança i el va acompanyar en la pesca. Tino, en els seus viatges per Espanya sempre coneixia a molta gent interessant i pensava que aquell home podria ser ú d’ells. Sempre portava un diari on descrivia als personatges i les converses que tenia amb ells. Amb aquestes notes podria escriure un llibre sencer de llegendes de diferents punts d’Espanya, d’altra banda, aquell home el va sorprendre molt més que ningú.
L’home va mirar a Tino de forma penetrant i el va convidar a mostrar-li els racons més interessants de la zona. Tino no va deixar córrer aquella oportunitat i el pescador va mostrar-li racons meravellosos que ell mai s’imaginava que podrien existir, tots ells plens de llegendes sobre fantasmes o amors prohibits. Aquell poblet tan bonic era com un somni per a Tino, però prompte hauria de partir a un altre i deixar darrere tots aquells racons. Al dir-li adéu al pescador, aquest li va dir amb un sonriure amistós “no et preocupes...tornaràs quant sigue un escriptor famós i espere que al teu llibre parles de mi”.
“UN VIATGE SENSE PASSATGE”
Dos grans amics es veuen embolicats en una gran aventura una mica perillosa.
Joan, un noi conflictiu, nou a l'escola del barri, que viu en un Hostal de carretera on treballa la seva mare per les nits. En canvi, Pere, pertany a una família d'alt nivell econòmic, però a l'escola, sempre és copejat i amenaçat per un grup de gamberros. I així és com es van conèixer ambdós, quan Joan va defensar Pere del noi més dolent i perillós de tot el col•legi. Pedro va a quedar molt agraït i per això, va ajudar a Joan a integrar-se en el nou barri.
Es passaven les tardes jugant i tenint grans aventures, fins que un dia, jugant dins d'un avió del pare de Pedro, es van trobar amb dos lladres que volien robar. Els lladres van obligar els nens a pilotar l'avió, sort que Pedro sabia com fer-ho, ja que es passava tardes ajudant al seu pare a l'avió. Els lladres espantats per si eren reconeguts pels nens, es van tirar de l'avió amb els paracaigudes i van deixar a Joan i Pere sols, qui espantats havien aterrar al més aviat possible en alguna carretera. A la vista van trobar una gran autopista plena de cotxes, però era l'única solució. Després de moltes maniobres van aconseguir aterrar, però l'avió va començar a esclatar i debeían d'escapar. Pedro va sortir de l'avió ràpidament, però no podia trobar a Joan, qui es trobava atrapat dins sense poder surtir. Pedro molt espantat no sabia que fer. Va recordar tot el que Joan havia fet per ell i així agafar forces per treure'l fora.
Pedro no podia creure el que havia estat capaç de fer (ja que era molt poruc), però es va a donar compte que tot havia estat per el seu gran amic Joan.
Per: JIMENA S. VINUESA.
EL VIATGE
Tot estava preparat. El viatge havia estat dur però satisfactori. És veritat que havien fet moltes vegades coses absurdes, com aquella vegada que s’esfumaren de la presó per a dir-li a la Carla que la volien. O quan ja, estant en França, s’enrolaren en la resistència francesa en la lluita contra els Nazis i van ser capturats pels col•laboracionistes quan se n’anaven al campament després d’una nit als prostíbuls de Lyon. Havien corregut moltes aventures, malgrat que, quan estava ocorrent no els semblava realment una aventura, sinó més aviat “coses que havien de fer”. Perquè ells eren persones normals en circumstàncies extraordinàries. El seu mèrit era estar en un lloc en un moment determinat. No eren valents. Ni tan sols atrevits. Només tenien un compromís, aquell que els duia tots els dies a lluitar. Aquell que va ser aprés en sa casa, en l’escola del poble, on En Manel els va ensenyar a escriure, a llegir, a contar, però també a triar en llibertat, a combatre la por, a lluitar per un món més just, a tindre dignitat, i a defensar els dèbils. S’havien mantingut fidels als seus ideals, malgrat totes les maldats patides. A pesar de no haver pogut estar amb la Carla com desitjaven. A pesar de les decepcions de polítics, de companys, .. d’amics. A pesar de les equivocacions comeses. A PESAR DE TOTS ELS PESARS ... estaven satisfets; no per haver assolit els seus ideals, que encara estaven molt lluny d’aconseguir-los, sinó per haver-ho intentat amb totes les seues forces. Ningú podria dir res del seu comportament, sempre correcte, sempre adequat, sempre ... respectuós. Ells sabien on estaven les seues errades, moltes vegades se n’havien penedit. Però no hi havia temps, eren persones que miraven endavant, sense rancors ni penitències, perquè l’única cosa que es pot escriure, és el present, i a això van dedicar la vida, las seues vides.
Ara tot estava preparat. Una vegada més anirien tots junts, fins al final. Algú dirigirà un discurs a la poca gent assistent. Algú xisclarà unes consignes ja prou oblidades. Segurament sonaran himnes internacionals i s’alçaran banderes arraconades. Però només algú, des d’un racó del cementeri, recordarà amb un somriure que se n’anaren molt satisfets de la seua lluitadora vida.
A les persones que la seua vida ha estat un viatge cap un món més just
Ximo Zanón i Moliner
Llengua i Literatura catalana i la seua didàctica
UN VIATGE DE SOMNI
Eren les set i estava preparada per al viatge. Havia passat la nit preparant la maleta i revisant-la. Encara recordava les últimes vacances a Hawaii en les que vaig oblidar el banyador i acabí comprant un bikini espantós a la primera tenda que trobí a l’aeroport. Esta vegada no em tornaria a passar.
Mentre feia un repàs mental del que devia fer van tocar al timbre. Era Josep. El taxi estava baix preparat per a dur-me a un lloc fantàstic com New York.
A l’aeroport hi havia molta gent per a les hores del matí que eren.
No podia creure que haguera arribat el moment. Estàvem en la cua per a facturar quan un home em demanà canvi per al pàrking. Al principi no em vaig adonar però de cop i volta, com un llamp, començaren a aparèixer imatges d’ell en el mercat, a l’eixida del treball, al barri, etc.
No sabia que estava ocorrent però alguna cosa no encaixava. Josep també es degué adonar perquè començarem a caminar per l’aeroport sense rumb. Això era molt estrany tenint en conte que Josep treballava feia dos anys allí. Sabia perfectament on es trobava tot. Em portà als serveis.
No podia ni imaginar el que anava a succeir.
Josep intentava tranquil•litzar-me però res del que digués podia llevar-me la idea que aquell viatge no podia anar pitjor. I la veritat es que, molt al meu pesar, el malson acabava de començar.
Encara no havia pronunciat unes poques paraules quan tres homes es van acostar i es van abalançar damunt Josep. La situació em sobrepassava. Quan vaig voler reaccionar Josep estava esposat i envoltat de policies.
Per un moment pensí que allò no podia estar passant. No érem nosaltres aquells. Al tornar a la realitat només sentia que Josep em cridava una i altra vegada: “No escoltes res del que et conten”. Aviat tenia davant de mi al home del canvi per al pàrking. Es va presentar com a Francesc Rovira cap de la brigada de estupefaents de València.
No entenia com unes fantàstiques vacances en New York podien acabar com un capítol de novel•la policíaca.
En menys de trenta minuts m’havia assabentat que Josep era el cap d’una xarxa de distribució de drogues sintètiques que operava a València per tal de fer-les arribar a tota Espanya. Utilitzava el seu treball a l’aeroport per facilitar l’entrada a la ciutat.
Tot allò havia passat davant meua i jo no havia estat capaç de sospitar res de res. El cap de la brigada trobava que era molt sospitós que jo no sabes res del tema tenint en conte les dimensions del negoci de Josep. Així que em preguntava una i altra vegada quina relació tenia amb ell. Quina participació em duia de la venta. On fèiem els intercanvis del material. I un milió de coses més que encara que hagués volgut no podia contestar ja que, al cap i a la fi, jo no sabia de que em parlava.
Em retinguérem dos dies en la comissaria. Al tercer em jutjaren com còmplice de tots el delictes comesos per Josep. Estava en la cel•la i escoltava els crits de les altres detingudes com deien: “Desperta Ester. Ester ja em arribat i farem tard a l'avió”. Vaig obrir els ulls. No podia creure el que estava passant. M’havia quedat dormida al taxi. Tot havia estat un somni. Un malson. Ara tenia l’oportunitat de gaudir del viatge que tant havia esperat. Un viatge inoblidable. Un viatge de somni.
Júlia es despertava cap a les 8 cada matí. Es vestia, desdejunava, s'arreglava els cabells i sortia de casa per anar a treballar. En baixr els graons fins arribar a la entrada de la finca allí estava, el mateixx tots els dies, un ram de flors blaves a la seua bústia. El misteri cada dia es feia més gran per a Júlia. Al princi es preocupava per aquell extrany ram que apareixia a la seua bústia cada dia, però després es va convertir en una peça més d'aquell ritual diari.
A Júlia sempre li havien agradat molt les pel•lícules americanes on sempre apareix aquell Princep blau, tots dos s'enamoren bojament i tot seguit, comença una historia d’amor perfecta. Doncs bé, Júlia s’imaginava que aquell que deixava les roses a la seua bústia qualsevol dia aniria al seu pis, tocaria el timbre i li declararia el seu amor, els dos s'abraçarien i es fondrien en un meravellos, fantàstic i màgic bes. doncs, vet a quí que tot es queda a la imaginació de Júlia, perquè allò que ningú no li va dir era que tot no és com a les películes, que si res busques res ve, que tot depen de tu.
Són les dotze i mitja de la nit, malgrat que és hivern i que al carrer plou i fa vent, la temperatura ací en la meua habitació és prou agradable. Han passat tres setmanes des del meu vint-i-cinc aniversari i encara conserve en la memòria el regal que em va fer Rosa, la meua xicota de fa vuit anys. És per coses com aquesta que n'estic tant d'ella, encara més que el primer dia que la vaig conèixer.
El viatge va ser pel Marroc. L'últim dels tres dies del viatge, decidirem passar de fer l'itinerari previst per la guia de l'agència i, pel nostre compte, visitar un xicotet poble situat a les afores de Rachidia. Ens havíem assessorat prèviament de les conseqüències que aquesta decisió podia tindre. Vam decidir anar en el vehicle que l'agència ens va llogar el dia anterior. Només havien transcorregut vint minuts conduint per aquelles carreteres desertes quan, inexplicablement, començà a eixir fum del motor. Ens vam detindre. Estavem espantats: - “I ara què fem?, com eixim d'esta?” -va dir Rosa en veu molt alta, com cridant. De la meua boca només eixien grolleries, encara que el sentit comú ens recomanava mantindre la calma: - “Tranquil·la, de segur que algú ens ajudarà. Només cal esperar.”- vaig respondre poc convençut. De sobte, després de patir mig hora d'angoixa sota el cel ras, aparegué una furgona més vella que el meu avi, que en arribar a la nostra altura es va aturar. Va eixir un home que tindria uns quaranta anys, en barba i parlant en àrab. Gràcies a la providència, l'home entenia l'anglès i li vam explicar la nostra situació. Ell es va oferir per dur-nos a on volíem anar. Per sort, més encara, era el seu poble. Inesperada i molt grata va ser l'acollida amb la que aquesta gent ens van rebre. Durant la visita, vam experimentar en primera persona com era la vida de la gent de la zona, les seus tradicions, la seua llengua, els seus rituals... tot el que no vam poder viure al costat del guia. I finalment, un vehicle de l'agència ens arreplegà per la vesprada. Tornarem a l'hotel més satisfets que quan arribarem el primer dia.
Això va ser i no era una xica anomenada Roseta. Aquesta xica era molt menuda físicament i tenia divuit anys. El seu somni era fer un viatge al Carib, envoltar-se de fruites tropicals, immergir-se en aquelles platges del color del cel, veure les plantes més característiques d’allà etc.
Roseta ho tenia decidit però no comptava amb l’ajuda dels seus pares, ja que aquestos no comprenien la il•lusió que tenia Roseta de fer aquell viatge i poder ser feliç. Pensaven que Roseta era massa menuda i que no estava preparada, intentaven protegir-la dels perills que es poguera trobar per allà.
Però Roseta tenia eixa il•lusió, eixe somni: conèixer aquell paradís i oblidar els problemes que, quotidianament, l’envoltaven. Per aquest motiu, va decidir posar-se a treballar i guanyar diners per al viatge.
Es va posar a treballar en una tenda de roba, hi havia roba de tot tipus: roba infantil, roba d’adults, roba interior... La seua feina consistia en atendre als clients, netejar la botiga i ordenar els estants, entre altres.
El treball de Roseta va ser molt bò, al cap d’uns mesos la venda d’aquella tenda es va multiplicar per tres vegades, i tot gràcies a Roseta. Aquesta xica atenia molt bé a la gent, feia la feina amb ganes i il•lusió i, és per això que les clientes compraven més.
La mestressa de la tenda va quedar tan contenta amb el treball de Roseta que va decidir pagar-li tres vegades mes. Amb això, Roseta ja tenia diners suficients per fer el seu viatge tan somiat. Així que, ho va preparar tot, va deixar una nota als seus pares, i va fugir en busca del seu somni. La nota deia: “Benvolguts pares, per fi tinc l’oportunitat de complir el meu somni i crec que no dec desaprofitar-la, ho he estat esperant molt de temps i pense que he de seguir el meu camí. Avui sortiré cap al Carib, pense viure plenament aquesta aventura, prompte ens tornarem a veure, besos. Roseta”
Quan va aplegar allí va ser magnífic per a ella, era allò que sempre havia somiat, va visitar tot allò més important, va disfrutar en les meravelloses platges que l’envoltaven...era la persona més feliç del món sencer...
Un dia, quan ja portava allí dos mesos, en una tenda de productes naturals va conèixer un xic. Aquell xic era l’encarregat d’aquella botiga en la qual es venien tot tipus de sabons, cremes, fragàncies, gels, xampús, olis corporals,etc. fets amb productes naturals i amb aromes de tot tipus: coco, mango, papaya, pinya, fresa, aromes marins...
Entre Roseta i aquell xic anomenat Bernat, va sorgir una bona relació. Bernat tenia alguns anys més que Roseta però no importava ja que ella era completament feliç al seu costat.
Bernat va dur a Roseta a aquells llocs, els quals aquesta encara no havia visitat, van passar junts grans aventures i emocions, eren feliços...
Al cap d’un temps, va aplegar el moment en que Roseta ja havia de tornar a sa casa, havia de tornar amb els seus pares, havia de retrobar-se amb tots aquells problemes que havia deixat i havia de continuar amb la seua vida normal. Però ho va pensar bé i no va voler deixar escapar aquella vida, la qual li agradava. El seu camí era seguir allí amb Bernat, eixa era la seua vida. Així que, va escriure una carta als seus pares explicant-los la seua decisió, demanant-los que ho respectaren i dient-los que esperava veure’ls prompte de visita.
Roseta i Bernat foren sempre feliços en aquell meravellós paradís.
*Missatge interior del conte: no deixes perdre cap oportunitat, segueix el teu camí i aprofita tots aquells moments importants, els quals et regala la vida. Persegueix els teus somnis i compleix-los.
REBECA ADAM RAMOS
EL VIATGE QUE MAI PODRIEN CONTAR
A la comarca dels Ports, Cesc, un xiquet de 7 anys, es trobava de vacances d’estiu al poble dels seus iaios. Moltes matinades anava al riu acompanyat pel seu cosí de 9 anys, Dídac, i jugaven a la vora del riu dins d’un paisatge preciós.
Un dia s’endinsaren a la cova que es trobava al peu de la muntanya. Entraren i varen vore uns éssers diminuts, un poquet més grans que les seues mans. De sobte, Cesc i Dídac es varen fer tant xicotets com ells i els feren presoners.
Ells tenien molta por, i recordaven que la iaia els digué que no s’allunyaren, que el bosc era perillós.
Aquestos éssers diminuts es deien “peus-xicotets” i parlaven un llenguatge molt paregut al nostre, de forma que Cesc i Dídac entenien quasi tot el que deien.
Els varen dur a vore al rei i a la reina dels “peus-xicotets” i el rei els digué que eixa cova era seua i que no tornaren mai. No els farien mal si cada setmana li deixaven a la porta de la cova pa i un got de llet.
Aleshores, varen eixir del palau de “peus-xicotets” i els tornaren al seu tamany original.
Cesc i Dídac havien fet la promesa al rei que mai parlarien de l’existència dels “peus-xicotets” amb cap persona.
Quan tornaren a sa casa es trobaren el pa i el got de llet preparat per dur-lo a la cova. Això els feia intuir que tot el poble coneixia als “peus-xicotets”, però cap persona parlava d’ells.
I conte contat, conte acabat.
Cesc Del Pino
EL VIATGE QUE MAI PODRIEN CONTAR
A la comarca dels Ports, Cesc, un xiquet de 7 anys, es trobava de vacances d’estiu al poble dels seus iaios. Moltes matinades anava al riu acompanyat pel seu cosí de 9 anys, Dídac, i jugaven a la vora del riu dins d’un paisatge preciós.
Un dia s’endinsaren a la cova que es trobava al peu de la muntanya. Entraren i varen vore uns éssers diminuts, un poquet més grans que les seues mans. De sobte, Cesc i Dídac es varen fer tant xicotets com ells i els feren presoners.
Ells tenien molta por, i recordaven que la iaia els digué que no s’allunyaren, que el bosc era perillós.
Aquestos éssers diminuts es deien “peus-xicotets” i parlaven un llenguatge molt paregut al nostre, de forma que Cesc i Dídac entenien quasi tot el que deien.
Els varen dur a vore al rei i a la reina dels “peus-xicotets” i el rei els digué que eixa cova era seua i que no tornaren mai. No els farien mal si cada setmana li deixaven a la porta de la cova pa i un got de llet.
Aleshores, varen eixir del palau de “peus-xicotets” i els tornaren al seu tamany original.
Cesc i Dídac havien fet la promesa al rei que mai parlarien de l’existència dels “peus-xicotets” amb cap persona.
Quan tornaren a sa casa es trobaren el pa i el got de llet preparat per dur-lo a la cova. Això els feia intuir que tot el poble coneixia als “peus-xicotets”, però cap persona parlava d’ells.
I conte contat, conte acabat.
Cesc Del Pino
Brises del Marroc
Tot i que tots coneguem el Marroc per a molts pot semblar molt més llunyà del que en veritat hi és i amb aquesta història ens hi podrem aproximar una mica més.
Des de la meva terrassa, ben orientada al sud i en dies de bon oratge amb vistes al continent veí, passava les vesprades pensant les coses que m'han ocorregut. En diuen Amed i tinc 33 anys, però quan tot va passar en tenia 27. Mai oblidaré aquell viatge tant inoblidable.
Éra un matí d'estiu i allí estava jo sentat a la cadireta de la terraça, amb el soroll de les ones i les gavines baix un sol que en mirava amb recel i un brisa que en duia records de temps immemorables. Aquell matí, com sempre vaig anar a treballar a l'obra, des de feia 13 anys vivia a Espanya i en guanyava la vida com podia. Refugiat polític i sense pare ni mare en ocasions en sentia sol i desafortunat. Aquell mateix matí vaig decidir trencar amb la meva vida i vaig empendre un viatge que mai oblidaré. Vaig agafar el vaixell i vaig marxar al Marroc, volia descobrir que és el que havia passat amb el meu pare. L'última notícia que vaig tindre d'ell era que l'havien assassinat i jo pel compte que corria vaig fugir, fins aquell moment no m'havia plantejat mai tornar-hi.
Quan vaig arrivar a Marroc, a la ciutat de Tichit on vaig nèixer vaig recordar molts moments al•lucinants, el xicotet bosc on jugava amb els meus amics, l'arquitectura de les cases d’adobe que tant ens caracteritzava...
Però quan vaig arrivar a la casa on jo vivia en vaig endur una gran sorpresa. A la casa vivia una família humil i quan vaig preguntar pel meu pare es van alegrar molt. En van convidar a dinar un menjar excepcional, a la taula hi havia menjar per a moltes més persones de les que hi erem. Hi havien pastissos de carn, cuscús i moltes coses més, vaig menjar com mai ho havia fet. Després vaig marxar buscant la pista del meu pare amb els pocs indicis que tenia.
Quan vaig arrivar a la ciutat de Rabat vaig pujar a un lloc sagrat on en van dir que podia trobar enterrada la meua família. Quan vaig trobar el lloc on estava la meua família vaig veure un home d'aspecte extrany sentat vora la tumba, llegint i amb un aspecte de molta tranquil•litat. Quan em vaig apropar l'home no es va moure, com si no m'haguera vist. Li vaig preguntar si coneixia a les persones que hi havia enterrades allí i en no en contestà.
Després d'uns segons d'incertesa l'home em mirà als ulls fixament sense dir cap paraula i en digué que estava esperant. Quan li vaig preguntar a qui esperava en digué que al seu fill que feia molts anys que no el veia perquè hagué de fugir a conseqüència d'un conflicte. Quan va acabar de dir allò ens abraçarem i plorarem durant molta estona. Després d'allò no ens hem tornat a separar i vivim junts a la ciutat de Tichit, junt a la casa on vaig nèixer.
Aquell home no era mon pare, però els sentiments que compartíem els dos foren tant forts que des d'aquell moment es va convertir amb el meu pare.
Aquell viatge no l'oblidaré a pesar del temps perquè aquell viatge no acabarà mai.
Jorge Bas
Una vesprada d’estiu en la que feia prou calor, Braulio i Rogelio passaven la vesprada sense saber que fer. Quan de sobte, un home va aparèixer amb el seu cotxe i li va dir als xiquets si volien anar a treballar tota la vesprada.
Ells al principi no volien perquè els seus pares sempre els deien que no parlaren amb estranys, però l’home insistia dient que els pagaria molt bé, a la fi se va emportar als xiquets amb el cotxe.
Els xiquets estaven un mica espantats perquè no van arribar a l’horta fins que va passar un hora sencera.
Una vegada van arribar a l’horta es van posar a treballar els dos sense perdre més el temps fins a les vuit i mitja, quan Braulio va anar a preguntar-li a l’home si ja podien anar-se’n a casa. Aquest els va dir que no, que ara ja no tornarien i que els dos eren els seus esclaus.
Van passar tres dies treballant per a aquest home i els seus pares van denunciar la seua desaparició a la policia, ja que aquestos no sabien res d’on estaven els seus fills.
Al quart dia pel matí Braulio que sabia portar el tractor del seu avi, va agafar les claus del cotxe i va avisar a Rogelio. Els dos xiquets van pegar a fugir mentre l’home anava a per llenya.
Braulio no sabia com anar cap a casa però van agafar els camins que els recordava quan varen vindre per primera vegada. A la fi, van trobar un Guardia Civil que anava buscant als xiquets, i li van explicar tot el que havia passat.
Els guàrdies van tornar als xiquets amb els seus pares i van anar a casa d’aquest home, que quan va tornar d’arreplegar llenya es va trobar amb els guàrdies esperant per portar-se’l a la presó.
Em trobava molt cansada, com si el cos el tinguera soterrat baix terra. Però això no importava, la sensació de plaer i tranquil·litat m'invadiren. Per fi, em trobava baix aquell cel blau, el sol calfava la meua cara, podia escoltar el soroll de les oles i sentir la brisa del mar.
De sobte una sensació d´angoixa em va sobrevindre, sentia ma mare plorant... Tota alterada, vaig obrir els ulls, el cor em botava del pit. Es clar que ahí no hi havia ningú, tot era un somni, tal volta no em sentia massa satisfeta pel meu comportament en ma mare, en els últims mesos, i ara amb la tranquil·litat, apareixien les sensacions de culpabilitat. No importava, tot tenia solució excepte la mort, o això diuen sempre. Ja ho arreglaria quant tornara a casa.
S´estava fent un poc tart i decidirem anar a dinar, tot estava molt bo, sobretot el ví. Entre plat i plat i els acudits dels meus amics, el temps passava ràpid. I la sensació de mareig era cada volta major, ja em costava mantindrem dreta. De nou, la veu de ma mare, -has de ser forta, has de ser forta... m´estaria tornant boja?.
De colp a repent no sentia res, el cos em pesava cada vegada més, no era capaç de mourem, no podia obrir els ulls. Algú m´abraçava i vaig sentir de nou els plors de ma mare. Poc a poc discriminava els sorolls d´aquella habitació, un xiulit sonava constantment, els passos de les persones se sentien amunt i avall. Mon pare, entre plors li dia a ma mare que s'havien d'anar. Mentres jo sorpresa lluitava amb força per a dir-li que ho sentia.
Açò era una vegada tres amics que vivien tots al mateix barri. Els seus noms eran Xavi, Víctor i Joan.
Els tres anaven junts a tots els llocs. Tenien la mateixa edat i anaven junts també al col.legi. en definitiva, estaven molt units.
Un dia, al acabar l’escola, tots van anar a les seus cases a per el berenar i van quedar al parc on jugaven totes les vesprades després de fer els deures.
Victor i Joan ja hi estaven allí amb la pilota jugant a futbol, quan de sobte va aparèixer Xavi. Els dos nens li van rebre amb crits de: “va, ja era hora,e Xavieret??!!”
Però es van adonar de que Xavi estava plorant. Els dos amics amb cara de preocupació van anar a veure que li passava. Xavi les va dir que d’ací a dues setmanes s’anava a viure a Sevilla perquè al seu pare li havien donat treball i tenien que marxar.
Tots tres començaren a plorar, però van decidir aprofitar al màxim eixes dues setmanes. Va arribar el moment de la despedida y els tres es van donar una abraçada enorme. Victor i Joan es van quedar al parc asseguts a un banc tota la vesprada sense dir res i mirant al buit.
Va arribar estiu, i Joan i Victor van finalitzar les classes. A pesar de que estaven en vacances, ells sentien que faltava una part d´ells. Van parlar amb els seus pares i després de fer una “reunió” tots junts, van decidir anar a Sevilla una setmana de vacances per a veure al seu amic Xavi.
Van arribar a Sevilla i al encontrar-se, els tres amics van començar a cridar i es donaren una abraçada que fins els pares es van emocionar. La setmana en Sevilla va ser boníssima per als tres: van veure tota la ciutat amb tots els pares, però a ells li donava el mateix, tan sols volien gaudir dels amics. Però lamentablement, els temps va pasar molt ràpid i de nou, una altra despedida.
Aquesta vegada fou menys dolorosa, i els tres amics es van prometre que prompte es veurien en Sevilla o a València.
UN VIATGE PERILLÓS
Em diuen Guillem, i aquesta és la meua història. Intente recordar quants anys fa que estic ací, quant de temps fa d’aquell succés que canviaria dràsticament la meua vida i la del planeta.
Treballava a l’empresa farmacèutica Bayer, era un simple emmagatzemador que controlava que tot estiguera al seu lloc. Però, un dia, em vaig equivocar de camí, ja que l’empresa era grandíssima, i vaig arribar a una zona restringida. Podia haver desfet el meu camí erroni, però la curiositat em picava. Vaig arribar a un despatx, suposadament d’un membre força important de la companyia, i vaig observar uns documents que romanien sobre la taula. No podia creure el que veia, informació d’un virus molt seriós (la grip porcina), junt amb estratègies per a propagar-lo i aconseguir així uns beneficis multimilionaris amb la venda del medicament exclusivament fabricat als laboratoris de Bayer. També s’especificava el lloc on estendrien la malaltia, Mèxic.
Les cames em tremolaven, tenia calfreds i la suor començava a caure pel meu front, vaig decidir fugir, si descobrien que tenia coneixement d’aquesta estratègia no sé el que em podria passar. En aquell moment vaig recordar el meu company de treball, Josep, que va desaparéixer misteriosament a les instal•lacions de l’empresa, i vaig sospitar una possible vinculació amb aquesta barbàrie que anava a succeir.
No vaig tenir temps d’agafar els documents, vaig començar a córrer desesperat pels corredors de l’edifici, buscant una llum, una sortida que simbolitzara la llibertat, i per sort, la vaig trobar. No podia anar a la policia, era una història poc creïble i m’hagueren pres per un llunàtic, desesperat per una estona de glòria a qualsevol programa televisiu.
Després d’uns dies , vaig decidir viatjar a Mèxic a investigar el succés i a tractar d’aconseguir proves físiques que revelaren la implicació de la companyia en alguna activitat sospitosa. El lloc que marcava als documents que vaig llegir era San José, un xicotet poble de muntanya, allunyat de les principals ciutats mexicanes. Allí em vaig dirigir decidit, buscant respostes, i em vaig trobar un paisatge desolador, no hi havia ni un ànima pel carrer, tot era silenci, semblava un poble fantasma. Tot i això, sentia que algú m’observava des de les penombres que provocava el sol. Vaig explorar les cases, i no hi havia rastre de vida humana, fins que vaig entrar a una caseta humil, on vaig trobar un home moribund, semblava patir una malaltia, el qual es va espantar en veurem. Em va explicar que tots havien mort a conseqüència d’una grip que s’havia estés concretament a l’arribada d’uns forasters ben vestits. De sobte, vaig veure que la cara de l’home canviava mentre mirava al meu darrere i cridava:
- són ells!
I sense donar-me temps a girar la cara, algú em va colpejar i vaig perdre el sentit. Des d’aleshores estic ací, en una espècie de cau subterrani, amb la poca llum que em dóna una vela solitària. Mitjançant una branqueta cremada estic escrivint aquest missatge, si trobes l'ocell al qual va lligat tracta de salvar el món, no ens queda massa temps!
Guillem Alba Iborra
ENTRE DOS MONS.
Aquest conte ens trasllada a les terres de Horbrat. Aquestes eren un paratge on la vegetació creixia i creixia sense parar, i açò feia que els boscos foren molt grans i frondosos, tan frondosos que no deixaven que la llum del sol poguera entrar fins el terra. Açò al mateix temps provocava que aquests boscos foren gèlids i humits.
En aquestes terres habitaven els Whiskers, un grup de nans que vivien al més alt dels arbres. Ho feien ací per intentar buscar la calentor del sol i fugir de la humitat de los zones més baixes. Açò feia que els Whiskers hagueren construït una gran ciutat dalt del arbres on no els faltava de res i sols baixaven d’aquesta per poder anar a buscar el menjar necessari.
En un d’aquests viatges un Whisker buscador anomenat Joper es va despistar del grup de la resta de buscadors de menjar. De sobte es va adonar que estava tot sol amb un bon grapat de cireres, que era el fruit més abundant de la zona, i va tindre molta por. Joper va començar a cridar als seus companys buscadors de menjar, però res, ningú contestava. El més dolent per al nostre protagonista era que com que era nou en la faena de buscar menjar, no sabia quin era el camí de tornada.
Joper va començar a buscar i a buscar per trobar la seua ciutat situada dalt dels arbres, però no hi havia rastre d’ella. De sobte Joper va tindre que descendir fins el gèlid sòl, i allí va començar a buscar alguna cosa que li recordara al camí de tornada cap a casa. Buscant va trobar un forat amagat baix d’uns matolls. En no trobar la forma de tornar a casa, va decidir entrar per veure si trobava alguna eixida a la seua desesperació. Va començar a descendir per aquell fosc forat, menys mal que havia agafat la llanterna que sempre duen els buscadors de menjar per buscar els fruits en les parts baixes dels arbres, on no entra a penes la llum del sol.
Descendint per aquell forat va arribar a un lloc on no podia anar caminant més perquè començava un gran llac que li impedia el pas, i va tindre que començar a anar per les parets d’aquella cova fosca, cosa que no li costava gens perquè estava acostumat a anar trepant pels arbres. Arrastrant-se per aquella cova, de sobte va començar a veure una llum molt gran, que quasi l’enlluernava, i es va apropar per veure que era allò.
La seua sorpresa va ser molt gran quan va veure una ciutat similar a la seua però que estava situada en les parts altes de la cova, ja que tota la part baixa era aigua. Sense saber-ho acabava de conèixer una nova civilització que vivien justament baix d’on ho feien ells, els Whiskers. Va tindre sensacions contraposades perquè per una part es va mostrar content, perquè podria haver trobat el camí cap a casa; però d’altra va sentir molta por perquè no sabia ben bé en què es trobaria allí.
Va decidir acostar-se per veure que passava i quan ho feia es va quedar molt sorprès, perquè va veure que allí vivien nans exactament iguals a ells però amb la pell més clara, a conseqüència de que no els pegava la llum del sol. Aquestos nans eren els Lazuri i la seua terra s’anomenava Foscat.
Joper va veure de ben prop al que pareixia un buscador Lazuri i va decidir acostar-se per demanar-li ajuda. El nostre protagonista va anar a preguntar-li que on estava i com podia tornar a casa, però quan el Lazuri, que s’anomenava Truny, el va veure va tindre por. Joper li va dir que no passava res que ell sols volia tornar a casa i no sabia com. Aleshores Truny li va contar a Joper que ells, els Lazuri, si que sabien qui eren els Whiskers i on vivien, perquè anaven a buscar el menjar a la superfície; però per por mai s’havien acostat a ells.
Amb açò Truny va decidir ajudar a Joper i el va conduir fins la ciutat dels Lazuri per dur-lo davant del Consell de la ciutat. Aquest es va reunir i va decidir crear una expedició per poder tornar a Joper a la seua ciutat i de pas conèixer millor als Whiskers.
El Consell va decidir que anaren huit Lazuris amb Joper, i entre ells estava Truny. Van tornar a la superfície pel mateix camí que havia entrat Joper, ja que era una de les dos eixides que existien per a anar fins la superfície. Van arribar fora on van veure els primers rajos del sol i els huit Lazuris van conduir al nostre protagonista fins la seua ciutat.
Una vegada allí, les dos tribus de nans van parlar i van mantindre un contacte que els va dur a agermanar-se i a mantindre una relació d’amistat dels dos pobles que va fer que cap del dos tinguera problemes, perquè el que li faltava a un, ho tenia l’altre. I així es com van viure a partir d’ara els Whiskers i els Lazuris agermanats i en pau i sense que els falte de res.
EL CASCAVELL DE L'AVI
Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Yao. Aquesta havia vingut amb els seus pares de Xina, quan ella tenia tres mesos.
Yao tenia nou anys i mai més havia tornat a viatjar a Xina. Els seus pares li parlaven molt a sovint d'aquell país i sempre li deien que algún dia tornarien.
Un dia, l'avi de Yao arribà de Xina i li portà ,a la seua neteta, un regal. L’home cridà a Yao i li va dir:
-Jo sóc molt vellet i cada dia estic més feble. És ben segur que prompte moriré. Aleshores vaig a regalar-te un objecte molt especial que era de mon pare i ara serà teu.
L'avi li donà un cascavell màgic.
-Cal que'l portes sempre penjat al coll i cada volta que el faces sonar viatjaràs a Xina sense moure-te d'ací.
Yao es quedà bocabadada. Al dia següent provà. Va fer sonar el cascavell màgic amb els ulls tancats. Quan els va obrir es trobava en mig d'un camp, tot verd, al fons unes cabanyes. S'acostà a una dona major i li preguntà:
-Bona dona, sabria dir-me on estic?
-Has tingut molta sort xiqueta,
-va contestar la dona. Jo conec aquest lloc com el palmell de la mà.
Yao va assabentar-se per les paraules de la dona,que aquell lloc on viatjà era el poble dels seus avantpassats. Dins de la cabanya hi havia més cascavells màgics .Només entrar ella, començaren a sonar sense parar. Per davant dels ulls de Yao passaren llocs i escenes de la seua família Xinessa. Yao es despertà al seu llit i pensà que tot havia sigut un somni. El cascavell del seu coll començà a sonar…
UN VIATGE CAP A LA LLUM
Allà estava jo, a les fosques, gairebé sense poder moure'm, com en una bombolla. No entenia res però la meua sensació era agradable. Sentia fam i una mica de set però curiosament, sense saber per què, sense més ni més desapareixia. De fet, sentia diferents sabors, uns dolços, altres de salats, però tots m'agradaven.
Això sí, de tant en tant tot es movia i em sentia com si estigués donant voltes en uns cavallets. Era tal l'ensurt que m'emportava que em donava per donar puntades de peu! De tant en tant també escoltava soroll, sons que no sabia d'on venien i tampoc què significaven i amb alguns fins i tot, em donaven ganes de ballar! Però sobretot, el que més escoltava era com una espècie de tambor a la llunyania que sonava amb una certa cadència: pum pumpum pum pumpum...i una veu que de tant escoltar-la em resultava fins i tot familiar...
Era tot molt estrany la veritat, a penes entenia res, però jo com em sentia protegida i segura i tampoc no em faltava de res, no tenia per què preocupar-me.
Al cap del temps, la meua sensació va anar canviant. Em sentia aclaparada i a penes tenia ja espai per moure'm, que m'estava passant? De sobte una forta pressió sacsejava tot el meu cos, parava durant un parell de minuts i una altra vegada, em sentia molt inquieta! Era tal la por que tenia que vaig decidir inclinar el meu cap i recolzar la barbeta al meu pit, encongir les cames i els braços, i estrènyer els punys. Tractava de fer-me una boleta per protegir-me d'aquells sotracs.
De sobte, una força estranya m'empenyia cap a baix, quin horror! Em sentia molt atemorida però ja no podia fer res. Vaig estrènyer fort els meus ulls i em vaig deixar portar desitjant que acabés aviat aquesta espècie de viatge cap a no sabia on...
Una llum!!! En el contrast de la foscor vaig veure a la llunyania una llum molt intensa, cap a allà em dirigia jo! La veritat que encara que tenia por també sentia molta curiositat per saber què m'esperava.
En primer lloc va arribar el meu cap, després les meues espatlles i més tard la resta del meu cos. Què és tot això? Per què em miren tots? On sóc? Per què no puc gairebé respirar? I per què ja no estic tan calenteta? Era tal el desconcert que tenia que em va donar per fer una cosa estranya que mai no havia fet abans: plorar!! Em vaig passar una bona estona escridassant fins que de sobte, vaig tornar a escoltar aquesta veu que em resultava tan familiar i que em va fer sentir de nou segura i tranquil•la, era ma mare!
COM MARC VA DESCOBRIR L’HORTA
Des de sempre a Marc li ha agradat viatjar, és més, no s’ha aturat en torreta. Sa mare ja ho deia: Deuria d’haver sigut músic, sempre de poble en poble.
Marc havia estat en molts indrets, visitat diferents països del món i a més parlava moltes llengües puix, tenia facilitat.
Mai havia relatat cap dels seus viatges però, mira per on al casino li demanaven constantment que els contara .
Que si una vegada va pujar dalt d’una bala d’un canó i s’adentrà dins de la zona enemiga, un altra va pujar per una fesolera a la lluna i allí conegué uns homes molt grans i estranys que naixien d’una llavor. Que si...............
Pel poble prompte corregué la veu que al casino es contaven històries meravelloses. Això provocà que el saló d’actes s’omplira per escoltar la màgia dels relats de Marc.
Un dia un xiquet li pregunta que si havia viatjat per l’Horta de València. Clar i ras li contesta amb un no, però va afegir que ho faria.
No vull contar-vos la quantitat d’idees que li voltaven pel cap , sols diré que no havia estat mai al Puig, ni coneixia la muntanya de la Pata ni el Cabesolet ni els Germanells de Massamagrell no savia diferenciar les creïlles dels raves.
Sols pensava en com reparar el desconeixement que tenia.De sobte se li va acudir el fer un viatge en carro per l’Horta.
Al dia següent amb companyia del seu amic Nelo començaren a prepar el Carro i el cavall, doncs a més de ser el seu millor amic era l’únic del poble que encara tenia cavall. El carro el tragueren del corral tot ple de trastos i pols antiga i amb molta paciència es posaren a netejar i pintar, el baral i les barres de color roig i els ferros de color negre, el soto el tingueren que canviar totalment i la vela també. Les rodes estaven fatal , no tingueren més remei que canviar molts rajos i posar un protector de goma a les rodes ja que eren de ferro i ja no estaven permeses.
També aparellaren el cavall, el colleró el tragueren de ca el tio Vicent, la retranca era de Tonet el de ceba, el cabeço de l’alqueria dels Puça i així fins deixar-se el carro i el cavall realment tunejats.
Per l’Horta anaven els dos amics però, aquesta vegada Marc no buscava aventures, volia conèixer la seua terra . També és veritat que estigué molt prop de volar amb el carro i el cavall ja que tot el que anava trobant eren obstacles per poder anar d’un lloc a un altre que si el tren, l’AVE, l’autovia, la via parc..... Encara està rodant ja veurem quan torna i que ens conta en el casino.
Ah! Quan vinga i ens conte el viatge per l’Horta ja vos cridaré a tots .
EL VIATGE
La Maria la meua millor amiga i jo finalitzaríem els exàmens el mes de juny i ja portàvem uns mesos planejant un viatge juntes. Finalment, després d’haver pensat molt el nostre destí vam decidir anar de viatge per celebrar el nostre fi de curs a Canàries. Encara faltava un mes, i encara que cada una estudiava una carrera diferent, ens trobàvem molt unides i quedàvem tots els dies juntes per a estudiar a la biblioteca d’humanitats.
Sense quasi adonar-nos, ja era la nit abans de marxar cap a Canàries i ja era el moment de fer el tant desitjat viatge que portàvem esperant tot el curs. Sols havíem contractat els vols i l’hotel, la nostra estança seria d’una durada de set dies, la resta del viatge ho organitzaríem pel nostre compte.
Estàvem molt emocionades, mai havíem visitat aquestes illes i ens havien contat moltes meravelles sobre elles, per a mi eren unes illes encantadores que provocaven en el meu interior un estat d’ansietat i nervis que mai havia viscut en cap altre viatge.
Una vegada allí, i en tota la informació de tot el que volíem visitar cercada, vam decidir alquilar un cotxe per fer la nostra marxa i tenir així més independència. L’illa que havíem decidit conèixer fou Tenerife. Tant a Maria com a mi ens encanten els paratges naturals i teníem molta il•lusió per conèixer el volcà del Teide.
Per tant, el primer dia vam anar al Parc Nacional del Teide. Allí vam conèixer a un grup de joves de la nostra edat que vivien a l’illa molt simpàtics i agradables, però un poc estranys pel que fa a la seua vestimenta. Era estiu i encara que feia prou calor tots ells vestien diverses peces de roba feta amb materials de cuir. La veritat és que era prou anecdòtic tenint en compte el calor que feia. Això per suposat no ens va importar, i ens van caure tant bé que ells mateixos es van oferir a mostrar-nos tot el Parc Natural i explicar-nos la història de la seua formació. Tant a Maria com a mi ens va semblar molt bé, i vam decidir continuar el nostre viatge amb la seua companyia.
Cada matí ells venien a recollir-nos a l’hotel. Eren molt amables, també ens portaven a llocs per menjar bé i conèixer altres coses. El segon dia ho passàrem molt bé. Maria es va fer prou amiga d’un dels nois del grup que s’anomenava Miquel i a mi em va semblar bé perquè jo no em sentia gens aïllada ja que tots ells em tractaven de luxe.
Així va continuar tot. Continuàvem visitant zones del Parc i coneixent coses noves fins que el quart dia del nostre viatge vam anar al Refugi de Muntanya d’Altavista situat en el mateix Teide. Per arribar al refugi, calia fer-ho a través del telefèric que pujava des de la falda situada a 2350m fins la Rambleta a uns 3555m en molt pocs minuts. Des de la Rambleta era necessari pujar caminant fins al cim on estava situat aquest petit refugi. Jo ja havia llegit abans d’anar-nos-en que arribar a aquest refugi estava prohibit i era molt difícil o quasi impossible. S’havia d’aconseguir un permís especial que trigava mesos en ser respòs i sols en casos excepcionals i justificats per les autoritats es podia accedir. Em va estranyar molt que poguérem arribar allí tan fàcilment i més encara em va estranyar perquè cap dels nois que havíem conegut tenia cap relació ni amb el Parc ni amb cap cosa que es pogués relacionar amb ell. També estava un poc molesta amb Maria, que sense adonar-me s’havia embovat amb aquest noi del que va començar sent tan amic. I a tot açò sumar-li que ignorava la situació, ignorava on anàrem i ignorava què férem.
El refugi estava completament buit i també de nou em va semblar molt estrany que ells tingueren la clau d’accés. La veritat és que les vistes que es veien des d’aquell refugi eren precioses, però jo no estava gaudint la situació perquè continuava notant coses i converses estranyes entre tots nosaltres. Ells ja no estaven tan simpàtics i sociables com els dies anteriors i Maria començà a adquirir l’actitud d’ells, em va deixar de banda i no em dirigia quasi la paraula.
Maria continuava amb la seua història amb aquest xic fins que jo em vaig acostar i li vaig dir que volia deixar d’anar amb aquell grup de nois i continuar el viatge pel nostre compte. Em va respondre que ella volia continuar amb ells però ho va fer amb una actitud més positiva i oberta cap a mi. Aquesta nova predisposició de Maria i el fet que no volia quedar-me a sola em va fer veure les coses de forma diferent i pensar positivament per continuar el viatge amb ells.
Arribà el cinquè dia i de nou tornàrem a pujar al refugi. Jo no sabia què anàvem a fer però no m’agradà res quan m’adoní que anàvem al mateix lloc que el dia anterior.
Una vegada allí li vaig dir a Maria que jo marxava a l’hotel i que ella fera el que volguera, venir amb mi o quedar-se amb aquella colla de nois tant estranya. Maria va intentar fer que em quedara però jo li vaig dir que no, que tornaria a l’hotel i faria el meu viatge, i que ja estava cansada de fer el que ella diguera dirigida pel grup de xica que em semblaven bojos. Aleshores, en aquell moment, em vaig acostar a la porta del refugi i vaig intentar eixir i fou just quan m’adoní que la porta estava tancada i que no podia eixir d’allí. Em vaig girar per dir-los que per favor l’obriren i em vaig trobar en els set nois més Maria vestits amb pells de cuir molt característicament. De seguida vaig poder relacionar la informació perquè jo ja havia sentit parlar d’ells, eren els Aborígens Guanches, una tribu per als quals el Teide era el seu símbol sagrat. Jo era conscient que no eren violents però estava molt pasmada perquè Maria formava part d’ells.
I de sobte, la primera pregunta que em va venir a la ment fou: Què havia passat en Maria? Formava ja part de la seua tribu abans de venir a l’illa? Va temptar ella el rencontre inicial amb tots ells? O tot va ser coincidència i Maria s’havia convertit a la seua religió en tan poc temps?
La veritat és que en aquell just moment em donava igual i sols volia pensar en arribar a l’hotel i sentir-me segura.
Al minut, que a mi em va semblar una eternitat, Maria s’acostà i em va intentar tranquil•litzar. Jo continuava molt nerviosa i no volia sentir res encara que em vaig haver de calmar perquè no tenia cap altra opció. Aleshores fou quan Maria començà a explicar-me que ja pertanyia a aquesta tribu des de feia un any que va conèixer a Miquel en un xat per Internet i que es va enamorar tan exageradament d’ell que va decidir formar part de la seua vida i per tant de tot el que l’envoltava. També em va contar que tot estava planejat: el viatge a Tenerife, el rencontre amb ells i el fet d’intentar que jo em convertís en una més de la tribu dels Aborígens Guanches. Finalment em va dir que tot això ho havia fet perquè m’estimava molt com amiga, que no volia perdre’m i que per això la seua intenció era retenir-me allí. Però fou en aquell just moment quan s’adonà que era una actuació molt egoista per part seua i que ja havia parlat amb Miquel i la resta per a que em deixaren escapar.
I així va acabar el nostre viatge de fi de curs. Jo vaig tornar a casa sense Maria i molt decebuda de tot el que havia passat i sobretot decebuda pel comportament que la meua millor amiga havia tingut amb mi els últims mesos. Ja no vaig saber més d’ella, supose que trucaria a sa casa i els contaria a la seua família que es quedava a viure a l’illa. Em sentia utilitzada i mal estimada.
Va ser sens dubte una lliçó que vaig aprendre i una experiència que vaig viure i que mai oblidaré.
SABRINA MONFORT ALEMANY.
"EXERCICI DE FANTASIA" DE GIANNI RODARI.
Mitjançant el llibre “Exercici de Fantasia” de Gianni Rodari he tingut l’oportunitat de poder reflexionar sobre la manera de dur a terme l’educació.
Durant tot el llibre es manté la idea de “Es millor fer l’escola rient que plorant”, es proposen nombrosos jocs sobre com treballar la imaginació, la fantasia, per tal de gaudir de allò que fem, de trobar la satisfacció imaginant-nos móns que no existeixen en la vida real, poder evadir-se de tot el que ens envolta i gaudir d´ eixos moments, perquè en la nostra ment ningú pot entrar, ningú pot posar-nos límits, ni dir el que està mal o bé, en aquest món és tot correcte, nosaltres imaginem el que volem, el que ens agradaria que passarà o que no passarà... però tot açò no es fàcil i menys en l’actualitat.
El fet de traslladar-nos a aquest món allunyat de la realitat s’ha de treballar i és açò el que és fa en aquest llibre: treballar la imaginació, però no en qualsevol moment de la vida, sinó en la infància.
En aquest període és la millor època per tractar el tema proposat, els nens tenen una facilitat molt major que els adults per tal de imaginar-se móns irreals en els quals poder viatjar per la ment, però aquestos tenen una virtut destacable: no tenen por a imaginar ni a expressar el que en un moment determinat els passa per la ment, cosa que als adults no els ocorre el mateix, aquestos són capaços d´imaginar i de posar-se en el paper d’algun tipus de personatge, però no són capaços de gaudir ni de expressar allò que els passa per la ment, de manera i en la il•lusió que ho fan els nens. Aquesta valentia és la que els permet gaudir i ser capaços de realitzar jocs i invencions que en una ment adulta seria impensable.
Els nens utilitzen un llenguatge que els adults creuen no poder utilitzar-ho, el créixer i tornar-te adult no comporta retirar de la teua ment tota aquesta imaginació, però açò es pot dir que és un poc una utopia, els adults ja no creuen tant en aquest sentiment, en poder conèixer móns desconeguts i utilitzar açò en la seua vida per evadir-se i gaudir de tot el que la nostra ment ens proporciona... “tenen massa problemes per a parar-se a pensar en aquestes tonteries”.
Doncs desprès de llegir aquest llibre he descobert que hi ha adults que encara recorden el que era la imaginació, gaudir d’aquesta i una cosa molt més important, saben transmetre-la als nens, saben crear jocs per a desenvolupar un sentiment que en l’escola no es treballa massa i no se li dóna la importància que correspon...
També em pareix important destacar com està el nostre món actual, un món en els que als nens els pot resultar massa complicat gaudir d’aquestes sensacions, al no donar-los la importància que té, ni al donar la oportunitat de conèixer-ho.
Als nens que no té molt desenvolupada la capacitat crítica, sol donar-se les coses fetes, sense capacitat de reflexionar ni de desenvolupar aquests aspectes, un nen prefereix estar davant de la televisió veient tot allò que li mostren sense saber si és cert o no, inclòs si li interessa i llevant-li la capacitat de relacionar-se en altres nens, cosa que li permetria desenvolupar-se i crear aquestos móns tant fascinants.
En la actualitat es diu que s’ha perdut aquesta capacitat, no només pel que he dit abans, en la meua opinió, pense que també influeix el que ens hem traslladat a la ciutat, on no es pot deixar als nens que juguen tranquil•lament pel carrer pels perills que açò du, com a molt els nens s’ajunten en casa d’algun amic, i es dediquen a veure la televisió a jugar a vídeo jocs, rara és la ocasió en que els nens agafen un llibre i es posen a llegir o juguen a crear els seus propis mons...
Els treballs dels pares també influeixen, ja que lleven temps per a passar en els fills, cada vegada hi ha menys contacte en ells, dediquen temps a estar junts, a anar de passeig, al camp, etc.
Està clar que l’entorn està així i que no es pot cambiar fàcilment, però hi hauria que optar per descobrir noves formes on els nens pogueren imaginar, il•lusionar-se, crear en la ment, dibuixar on puguen expressar tot el que senten... açò es podria dur a terme creant tallers en l’escola, realitzar exercicis on cadascú agafa un rol que li agrada, sentir-se per un moment alguna cosa que no eres, però que gràcies a açò eres capaç de gaudir d’un sentiment que no sol ser comú... si el nen veu que açò és un mode de sentir noves experiències, no dubtarà en transmetre-ho a altres aspectes de la vida i inclòs comentar-ho als amics...
Un viatge pel passat
Aquest conte tracta d’un xiquet que és diu Josep,viu a Madrid per motius d’estudis a la Universitat, els seus iaios que eren els que cuidaven d´ell viuen a Valencià. Josep acaba de complir 18 anys i no ha tingut una vida fàcil, va perdre als seus pares de xicotet, quasi ni els recorda peró s’ha fet tot un home i veu la vida d’una manera optimista i amb ganes de superació i de viure cada moment.
Pel seu aniversari, els seus amics s’ajuntaren per a pensar que li podien regalar, volien que fora una cosa important, que no se l’oblidarà mai, ja que, la majoria d’edat no es compleix tots els dies, per baixó, es van posar a pensar alguna cosa que no fora material sinó que li fera sentir emocions i sentiments molt importants.
Al seu millor amic, Miquel se li ocorri una idea prou interessant, amics va dir: Perquè no li fem un vídeo amb imatges de totes les persones que el volem i parlem amb els seus iaios també per a que ens ajuden a recollir fotografies i totes les coses necessàries? Aquesta idea va deixar a tothom bocabadat i tots van dir que els pareixia una idea meravellosa.
Al dia següent es van posar a buscar fotografies que tenien de viatges, de festes, de qualsevol moment, Miquel va ser l’encarregat de cridar als iaios de Josep i contar-los la idea, la iaia de Josep es va emocionar molt al escoltar el que volien fer-li al seu nét. La iaia va dir-li a Miquel que li enviaria moltes coses com fotos, vídeos de xicotet que li podien fer molta il•lusió, ja que ni s´enrecordaria que existeixen.
Miquel i els seus amics es van posar mans a l’obra i varen començar a fer el muntatge de fotografies y vídeos, uns vídeos de quan era xicotet als braços dels seus pares, de la infància, moltes fotografies de xicotet fins a fa poquet, quan varen terminar ja sols faltava fer-li la festa sorpresa a casa de Miquel i portar-li enganyat per a que no sospitarà res.
Miquel va cridar a Josep i li va dir que necessitava uns apunts de classe que si podia anar a sa casa a deixarxe-los, que ell no s’encontrava molt be, Josep li va dir que ara no podia però a la nit se’ls portava, tot perfecte ja que aniríem tots els amics per a donar-li la sorpresa.
A les 9 de la nit sona el timbre de casa de Miquel, Josep ja havia arribat..tots estaven amagats, quan Josep va entrar a la casa tots començaren a cantar-li, es va quedar sorprès ja que no ho esperava, hi havien moltes coses a la taula per a picar, beguda, etc.
Tot seguit, li posàrem el DVD sense dir-li res, i quan comença a veure el que mostrava la televisió es va quedar de pedra, els seus ulls transmetien els sentiments que estava sentint al veure eixes persones tan importants de la seua vida, pares, iaios, amics.., no va poder aguantar i es va ficar a plorar de la emoció, tots vam donar-li una ovació i una forta abraçada. Quan es va calmar ens va dir: “amics aquest regal es el mes meravellós que mai em podran fer a la meua vida, gracies a tots de cor, no se m’oblidarà mai!!
MIGUEL ANGEL GONZÁLEZ
L'ÚLTIM HOME D'AMUNT LA TERRA
L'últim home d'amunt la Terra està dret a soles en una habitació. Sona el timbre...
No podia ser, ell era l'únic que hi havia sobre viscut.
Va pensar si obria o no la porta, mirava a l'un costat i a un altre, no sabia què fer,
De sobte la porta es va obrir sola.
Allí estava…
Havia arribat l'ascensor.
JAUME DEVIS
EL SOMNI DE VOLAR
Hi havia una vegada dos germans de 7 i 9 anys, Maika i Joan. Els xiquets vivien en una xicoteta aldea, tan tranquil.la que arribava a ser avorrida. La seua casa estava prop d'un riuet, en el qual els encantava banyar-se a l'estiu i pescar a l'hivern.
A banda d'estudiar, el seu temps el dedicaven a imaginar que el seu llit era un avió.
Cadascú dels seus viatges eren màgics! Imaginaven que visitaven els llocs, als quals els agradaria anar alguna vegada.
Joan es ficava a la capçalera del llit per pilotar i Maika donava instruccions als passatgers:
Senyors passatgers passeu-vos els cinturons que l'avió va a envolar-se. Hui viatjarem a París!
Joan es concentrava i pujava l'avió més enllà dels núvols. De sobte sentiren turbulències… la mare obrí la porta de l'habitació:
Altra vegada! Baixeu-vos del llit! El llit és per dormir no per jugar. Fiqueu-vos les sabates i vingueu al saló… Tenim una sorpresa per a vosaltres.
Una sorpresa!! -A Maika se li obriren tant els ulls que no s'adonà que Joan ja havia eixit corrent cap al saló.
Les sorpreses a l'aldea eren escasses, allí mai no passava res interessant. A l'arribar al saló només varen vore al pare assentat.
Que és? On està?
El pare alçà la mà i els mostrà una carta.
Una carta? Quina sorpresa és eixa? - Maika estava decepcionada però Joan agarrà la carta i l'obrí ràpidament.
Ehh? Ahhh!! No pot ser!!!!! - Joan es quedà sense paraules.
Què passa, què és? PARLA JA! - Maika tornà a recobrar la il.lusió.
El iaios havien enviat des de Barcelona quatre bitllets d'avió perquè Joan, Maika i els pares anaren a visitar-los. Els xiquets mai no havien eixit de l'aldea, per tant no coneixien Barcelona només per les fotos que els iaios els enviaven de quant en quant. Sempre havien somiat anar allí algun dia.
Anem a pujar en avió!!
Anem a visitar els iaios!!
Aquella nit no pogueren pegar ull de l'emoció. Les seus ments estaven d'alt d'un avió, viatjant cap a Barcelona, complint els seus somnis.
Molts anys enrere en el viatge que vaig realitzar a València per comprar-me un Castell, vaig estar parlant en un home major que coneixia totes els històries del voltant... la veritat és que em va interessar, ja que abans de comprar alguna cosa, calia saber el que anava a comprar, i vaig tindre la sort que començà a contar-me la història d´aquell castell que tanta il·lusió em produïa, aquest castell estava a la part alta de la Serra Perenxisa d'on es pot veure tots els poblats situats en la plana verdosa. La gent dels pobles propers comenta que en la part més interna del castell hi ha un laberint que condueix a un gran tresor però ningú fins ara ha pogut donar amb ell. Aquest Castell era propietat d'un dels homens més forts i més rics que ha tingut aquest territori, Xoret, també conegut com “Puxixi” un complet trionfador.
Un matí de diumenge “Puxixi” anava amb les seues tisores de podar a netejar els tarongers de la vinya quan, just al costat del gran castell. En aquell moment, va aparèixer Zargantana de dins dels matorrals del bosc, un fada que sempre anava pels voltants del castell. Zarganta va dir: ESCOLTA! Perquè no vas en cavall a l'horta, arribaries molt abans i no et cansaries tant.
Braulio va contestar:
-Una vegada llaurant, vaig deixar el meu cavall a vora sequia i quan vaig regressar per a arreplegar-lo i anar-m´en, ja no estava allí. No sé , sí es va escapar, o me´l van furtar, però des de llavors he d'anar a peu a l'horta perquè ja no tinc cavall i el tire molt en falta.
La fada li va voler ajudar; no et preocupes, jo intentaré trobar el teu cavall. Buscaré pels voltants, segurament no hi haurà pogut anar molt lluny. Puxixi va seguir el seu camí cap a la vinya vella i Zargantana es va quedar per buscar el cavall de Puxixi. Ell li va dir a Zargantana que el cavall es cridava Yogui i tenia un ull de cada color , blau i marró, per això Zargantana anava mirant els ulls de tots els cavalls que es trobava. Al següent dia d'haver estat parlant amb Puxixi, Zargantana va anar al castell a comprovar que Yogui no estava per allí. Tal va ser la seua sorpresa , quan es va trobar a Pepetoni damunt d'un cavall negre amb un ull de cada color, un blau i altre marró. Zargantana sorpresa, va anar a preguntar-li d'on havia tret aquell cavall, i aquest li va dir que l’havia comprat, però el fada no es va fiar i va decidir parlar amb “Puxixi”.
Aquell dia estava realitzant la collita, quan va aparèixer el fada de forma sigilosa, asustant-lo, després de l'esglai li va comentar la situació. Aquest al principi no sabia molt bé que fer. Però la fada li va convèncer perquè fora amb ella a veure el cavall. Abans de res, “Puxixi” es va prendre la recepta per a fer-se cent vegades més forta, “un barrexat” i d'aquesta forma reptar a un duel a Pepetoni, i recuperar el seu cavall. Ell va anar a casa de la seua àvia que era l'única persona en el món que sabia fer la recepta màgica i d'aquella forma vèncer a Pepetoni en una partida a pilota. Pepetoni va vacil·lar dient que no només es jugava el cavall sinó que també es jugava les terres on el vivia i totes les seues pertinences, . Però la condició perquè aquest es jugara tot això, era que “Puxixi” en cas de perdre li donara totes les seues hortes i el seu Castell, era una aposta molt arriscada on es jugaven moltes coses i la dignitat de cadascun.
El dissabte de bon matí quan encara no havia eixit el sol, Puxixi estava a casa de la seua àvia per a prendre's la recepta, l’havia preparat la nit d'abans i la tenia preparada perquè la prenguera. Dues hores després, just quan la recepta començava a fer efecte, va començar la partida. Primer treia Pepetoni, però no va poder guanyar cap punt, el mateix va succeir quan es va anar a la resta fins a perdre la partida. Pepetoni frustrat va agafar el cavall i va fugir de pressa per a no perdre'l, però “Puxixi” agafà la seua aixada i la va llançar amb totes les seues forces clavant-li-la entre cella i cella. Pepetoni va morir i “Puxixi” va aconseguir el seu cavall i va mantenir el castell , estava molt agraït amb la fada Zargantana ja que sense ella açò no haguera estat possible. Els dos van viure junts com bons amics en el castell juntament amb la abuelita de ”Puxixi”, i així acaba el conte d'avui, sense menjar moltes perdius, però sent molt feliç!!
CANATULANDIS
Vaig a contar-vos el que li va passar a un xicon. Una vegada Joan, que era un xicot espavilat al que li agradava molt la ciència, havia descobert totes les maneres possibles d’aplegar amb la seua màquina a qualsevol lloc de l’univers.
De vegades ens contava que havia conegut llocs increïbles pareguts als que veuen els bussejadors en determinats llocs dels oceans.
Un dia aplegà a un planeta molt xicotet, en arribar, tingué que esperar-se una miqueta fins que eixira el sol, puix estaven a menys 235º i no podia baixar, així li ho havien explicat des de la torre de control d’objectes voladors .
Una vegada en Canatulandis, nom que li posà al planeta, conegué als canatulans, homes i dones com nosaltres però un poc més blancs i més alts que l’ habitaven.
L’expectació per veure que baixava de l’aparell que s’apropava al seu planeta era enorme, els canatulans feren un passadís per donar la benvinguda a Joan, que tingué la satisfacció de sentir-se com un home esperat, puix era el centre de totes les mirades inclòs l’acte era retransmès a tots els indrets del planeta . Era la primera vegada que aplegava una nau .
Prompte li van explicar les peculiaritats de la vida, on en set dies tot canviava. Els homes, animals i plantes, naixien ,creixien i morien.
Per als canatulans era molt important la transmissió dels coneixements doncs més prompte o més tard podrien donar solució al problema que no els deixava sobreviure més de set dies i deurien d’estar preparats.
Janatun era un noi que al poquet de nàixer ja pesava dotze kg, són pare i sa mare, com era el tercer, ja estaven majors. Al costat de la cuna ja tenia la cartera, llavors al dia següent ja entrava a l’escola pel matí i per la vesprada ho feia, si li donaven el certificat, a capacitilinguis, que vol dir universitat i si no a treballar. No tenien temps ni per a pensar. Les coses es feien així i prou .
Sols buscaven la forma per poder redreçar la vida de Canatulandis als temps on es podia viure, jugar, cantar... sense preocupar-se de fer el testament. On viure en família, tindré amics, anar al footbulus, una espècie de joc de pilota de carrer.
Janatun al dos dies ja tenia vint-i-cinc anys amb promesa i a punt de casar-se però, com tots no tenia altra idea que la d’ aplegar a la cova dels Amigdaluntis, lloc on s’encontrava la solució .
Joan, aventurer compulsiu els proposa apropar-se en la maquina, el problema era aterrar, així, que disposaren unes cordes per poder facilitar la baixada a Janatun. Una vegada dintre, anava dictant uns versos que l’ordenador de Joan anava traduint.
La dificultat era extrema, sols tenien una hora desprès de l’eixida del sol, i una altra abans de amagar-se, puix que les temperatures tan de fred com de calor eren extremes. Mai ningun canatulenc ho havia aconseguit i mira si havien fet intents.
A la pantalla del l’ordinador aparegué el següent missatge:
<< Per a lograr una vida més llarga tots els habitants de Canatulandis hauran de veure al mateix temps de l’aigua purificadora de la font dels taronjantus>>.
Així ho feren i des d’eixe moment recuperaren l’antic planeta de dotze llunes, on els dies duraven trenta-sis hores i els anys eren de 1546 dies. Tot tornà a ser com abans, ja no tenien necessitat de viure tan depresa. Ara podien disfrutar del sol, de l’aire, de l’aigua i com no de la gent , del saber, dels llibres ...
Desprès Joan es va assabentar que tot el que havia passat a Canatulandis havia estat conseqüència d’una sobre explotació del planeta.
¡Anem em compte!
SABRINA MONFORT ALEMANY.
UN VIATGE SENSE EIXIDA.
Cada matí que sonava el despertador, Olaia no podia combatre aquella son. Mirava el sostre i tornava a tancar els ulls.
Al cap de deu minuts, tornava a sonar el despertador. Aquesta vegada la jove pensava que havia de poder amb la son i començar el curs escolar amb entusiasme i valentia.
Olaia com cada mati, desdejunava, es vestia i emprenia el camí cap al col.legi. La noïa vivia molt prop del col.legi.
La noïa es trobava amb les seues amigues a l´esbarjo, quan de sobte, Olaya va veure que hi havia arribat un noi nou. Aquest va causar un gran impacte sobre ella. Aquell impacte va ser tan fort, que des d´aquell moment no va poder parar de pensar amb ell.
Es va fer l´hora d´entrar en classe, i com cada any, Olaya es posava al costat de les seues amigues. El noi, com que era nou, estava una mica apagat.
La mestra va arribar a la classe, es va presentar i com que era el primer dia de classe, va demanar a cadascú dels alumnes que es presentaren.
Aleshores, Olaia es va ficar molt nerviosa. Per moments, sabria com li deien a aquell xic del qual s´havia enamorat.
En efecte, el noi es va presentar, li deien Pere, pareixia ser una mica tímid. Però a Olaia l´havia enamorada. Va arribar el torn de Olaia, aquesta es va presentar i des del moment en què va pronunciar el nom, el noi no va poder llevar els ulls d´aquella noïa tan bonica. Passaren els dies, Olaya parlava amb tots els seus companys de classe, però quan havia de dirigir la mirada cap a Pere sentia alguna cosa especial, en dues paraules: Estava enamorada.
Els dos adolescents sabien que sentien alguna cosa extranya… amb les mirades que surtien entre ells dos hi havia prou.
Fins que va arribar un dia en què els dos xicots van decidir anar-se´n junts cap a casa. Van parlar de tot una mica, fins que Olaia no hi va poder resistir i li llançar: Estic enamorada de tu, Pere. El xicot no sabia com reaccionar, què fer…estava totalment impressionat, entusiasmat…fins que li va dir: Jo també de tu, Olaya.
Per moments, els dos xicots quan aterrar a un altre país…estaven emocionats…així que van decidir empendre un viatje junts, havien decidit compartir emocions, sentiments, experiencies, etc.
Tots els dies anaven a l´escola junts, es veïen molt il.lusionats…passaven quasi tot el temps junts.
Fins que un dia, Pau li va dir a Olaia que havia de parlar amb ella. Aquesta va notar que el noi estava desolat, trist…però no sabia com reaccionar, què fer, què dir…
Pau li va contar que dintre de una semana havia de surtir a França a vore al seu avi que s´havia posat malalt. Olaia es va quedar totalment apagada. Aquell viatje que havien iniciat junts, desgraciadament anava a desfer-se. Olaia molt trista va sortir cap a l´escola per reunir-se com cada matí en les seues amigues i seguir amb força i voluntad aquell curs que havia començat.
Ivan Reyes Moreno
Maleït viatge!
Hola a tots, el meu nom és Raül i a continuació, vaig a contar-vos el que em va passar a França.
Aquell divendres com cada matí, llegia el diari Llevant. M'agradava desdejunar amb les últimes notícies relacionades amb l'arqueologia, era la meua gran passió. Era un xic amable, afectuós, atent, tenia tot el que una dona podia demanar.
Una vegada desdejunats, el pare havia de dur-me al aeroport de Manises. Aquell dia no hi havia classe, ja que el Seminari d'Història havia organitzat una activitat extraescolar per poder veure les meravelloses exposicions que havien arribat a França, amb motiu del 25 aniversari de la mort de Ramsés V.
Tots els alumnes estàvem molt contents i feliços, ja que anàvem a viatjar en avió per primera vegada, i també perquè anàvem a visitar un país molt bonic com era França. Per a molts era una oportunitat de desconnectar de la rutina diària.
Una vegada arribats al Museu, al final del carrer, just a la part posterior del Museu, en la zona de càrrega i descàrrega, vaig veure uns individus vestits amb unes túniques totalment negres. Portaven una furgoneta antiga de color negre, em va sorprendre perquè a la ciutat havia vist poques furgonetes de la marca Citröen i damunt negres.
El que més em va impactar van ser els crits que pegaven els individus, però no parlaven valencià o castellà, sinò que parlaven una llengua estrangera més propera a l'àrab. A més a més, treien coses del Museu de forma precipitada, com si tingueren presa.
En aquell moment, el conductor del vehicle es va girar cap on era jo. Intuïtivament, vaig desplaçar la mirada tan ràpidament com vaig poder simulant que llegia. De reüll, però, vaig poder observar que els paios anaven armats amb pistoles i rifles. Se'm va fer un nuc en la gola.
De sobte, vaig notar com un braç tirava fort de mi fins que vaig entrar dins d'aquell Citröen. En arrancar, i després d'advertir-me que no diguera res perquè sinò em mataven, es van enfilar pel camí més estret que hi havia. Al cotxe, vaig fer un repàs de totes les imatges de la meva vida i de les persones a les que més volia, i també em vaig maleir mil voltes d'haver anat a veure una exposició d'art egipci tan lluny de casa. El meu final estava prop, ja que n'havia sentit parlar dels “Traficants del mercat negre”.
Aquesta mena d'organitzacions eren especialistes en robar peces d'un valor incalculable, i fer desparéixer del mapa a aquelles persones que havien presenciat els seus mals.
Però, no sé si per les meves supliques o per qualsevol altra circumstància d'origen diví, de seguida es van creuar cinc cotxes de la policia francesa enmig de la carretera, obstaculitzant-nos el pas. També van arribar els Geos per mitjà d'un helicòpter. Aquests van entrar al cotxe ràpidament per llevar les armes als membres de la banda.
En 10 minuts més o menys tot havia passat. Els membres de l'organització estaven arrestats, estava salvat. No m'ho podia creure!
La policia francesa portava temps sospitant d'aquests supostos treballadors del Museu, fins que feia dos dies van rebre l'ordre de detrindre'ls per contraband i tràfic il.legal de peces d'art.
Cristina Carrascosa Pérez
UN VIATGE D’ANADA INOBLIDABLE:
Sempre he somiat en anar pel món, viatjar per tot arreu, a llocs entre muntanyes i a platges desertes...però mai he tingut prou diners, però un dia la meua sort va canviar. Tots els anys participe al sorteig del dia 22 de desembre “la grossa de Nadal” i aquest any m’ha tocat no molts diners però si els justos per poder fer un creuer o un viatge a l’estiu 2009.
A principis de Gener vaig anar a una agència de viatges per veure el creuer. Com m’agrada molt Grècia vaig decidir fer el creuer per totes les illes i ciutats greges: Mykonos, Santorini, Spetses, The Canal, Rhodas, Atenes, Nafplio, Delfos, Hydra.
El viatge començava el dia 15 de Juliol i tornàvem el 25. Em vaig preparar amb molta il•lusió la maleta i tota la borsa de mà, vaig tardar quasi dos dies sencers en fer-la!
Una volta al vaixell vaig a començar a no pensar, en buidar la ment de tant estrès que tenia al treball, sols pensava en aquella mar tan ampla, blava i clara... Passaren uns dies fins que aplegarem a la primera destinació i tots junts anàrem a dinar a un restaurant grec, després férem un poc de ruta per Mykonos. Els dies passaven i jo no m’adonava de la fugacitat del temps. Quedaven 3 dies per a tornar a València quan aplegarem a Santorini i en baixar de vaixell, observant la bellesa d’aquella ciutat vaig caure, i un xic grec molt amable em va ajudar a alçar-me, va ser un instant fugaç i etern. Mai havia pensat que podia existir l’amor a primera vista, però aquell dia vaig comprendre que algunes coses si que poden fer-se realitat. Vaig passar el dia, el darrers amb ell. Ell va ser el meu guia personal de dia i de nit per Santorini. L’últim dia quan vaig aplegar al vaixell per tornar a València ell em va demanar que per favor em quedés allà amb ell, que havien sigut els millors dies de sa vida i que no volia estar sense mi ni un dia més. Crec que va ser aleshores quan vaig haver de prendre la decisió més difícil de la meua vida, i em vaig quedar allà amb Kostas sabent que a partir d’aquell moment la meua vida canviaria per a sempre.
kar sem iskal, hvala
Publica un comentari a l'entrada