diumenge, 20 de desembre del 2009

Nadal poètic


“Cada dia

hauríem d’escoltar una cançó,

mirar un quadre bonic,

llegir un poema,

pronunciar algunes paraules raonables.”

Goethe


Quins són els poemes que més us agraden? Compartiu-los per Nadal i comenteu-los


He descobert l'amor

He descobert l'amor.

D'enamorar-se així

sóc el primer.

Quin desesper,

quins dos espants

que se'm disputen!

No tiraré el barret al foc.

La cadira al mar sí.

Casasses, Enric

Comentari de l'autor: http://www.viulapoesia.com/pagina_8.php?tipus=1&subtipus=2&itinerari=8&idpoema=49


1. T'has enamorat mai? Si és així, creus que els teus sentiments són similars als del jo poètic?

2. El poeta afirma que és el primer que s'ha enamorat d'aquesta manera. Què en penses tu? Creus que tothom s'imagina que allò que es viu en primera persona és nou i que mai ningú ha experimentat un sentiment similar? T'has sentit mai així?

3. Per què es desespera el poeta?

4. Què creus que signifiquen els dos últims versos del poema? Fixa't en les parelles de paraules barret-cadira i foc-mar. Poden ser-te útils per a la teva interpretació.

5. Suprimeix aquests dos últims versos i crea un nou acabament per al poema.

6. Redacta un text aconsellant al jo poètic com ha de superar aquesta desesperació. Usa l'imperatiu i el subjuntiu en les formes verbals.



Horaris nocturns


Estic dormint amb tu i sento passar els trens.

Em travessen el front els llums de finestrelles

estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.

L'estona de silenci em deixa un llum vermell,

la nota a un pentagrama de cables i de vies

obscures i lluents. Estic dormint amb tu

i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.

Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.

Potser l'últim encert és -abraçat a tu-

deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.


Escolteu com l'interpreta:

http://www.viulapoesia.com/pagina_4.php?tipus=1&subtipus=2&itinerari=8&idpoema=714


Sempre hem de saber el que significa un poema?


Això és el que diu Joan Margarit sobre el seu poema:

http://www.viulapoesia.com/pagina_8.php?tipus=1&subtipus=2&itinerari=8&idpoema=714


diumenge, 8 de novembre del 2009

Locucions en context literari

Afegiu altres locucions que pogueu arreplegar pel carrer i per les vostres lectures

d'upa

D'importància, d'alta categoria social.

[Etimologia -- D'origen expressiu.]

Com també diu que diu que el doctor Jacint Dalmases és maçó. I diu que diu que a més del Josep Tersol fabricant d'indianes, el Jaume Serra, patró d'una flota comercial de vuit bergantins a Barcelona i vuit o deu més a Canet, també és francmaçó. I diu que entre els artistes Desconfiats hi havia francmaçons... Don Rafel, si podia, eludia la conversa amb aquesta gent; com a alt funcionari públic i servidor de sa majestat era a prop dels militars i els polítics d'upa i no volia ni tenir tractes amb aquelles tèrboles societats secretes que l'únic que anhelaven, com tothom, era abastar el mànec de la paella. I ara era ell qui el tenia.

Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)


demà m'afaitaràs!


Expressió usada per a indicar incredulitat o refús.


[Etimologia d'«afaitar» -- Del llatí «affectare», vg. «affactare», 'afectar, rebuscar', derivat d'«afficere», 'afectar, disposar', derivat, al seu torn, de «facere», 'fer'.]

Mossèn Joan Terricabres, el capellà titular de la presió de la plaça del Blat, deu anys al càrrec després d'unes oposicions renyides perquè el càrrec era vitalici, i cinquanta-set condemnats en el seu expedient (brillant, perquè només sis se li havien resistit), va franquejar les portes. En una mà duia un espelmot estrany i a l'altra un llibret negre mig desdentegat. Al mig de la boca, el somrís. Llavors, després d'haver-se fet una idea sobre el nouvingut, l'Andreu se li va llançar als peus, mossèn, sóc innocent, això és un error, i el mossèn pensava demà m'afaitaràs: tots diuen el mateix, o quasi tots.

Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)


anar a pastar fang

Desentendre's d'algú o d'alguna cosa de mala manera; engegar algú.


[Etimologia de «fang» -- Del germànic «fani», 'pantà, fang', amb terminació en «-g» per influx de «fanga», «fangar», per la correlació dels dos conceptes.]

L'Andreu Perramon, més podrit per dintre i florit per fora, havia rebut la notícia, de part del seu activíssim advocat, que no hi havia res a fer. (Però jo no l'he matada.) Que no es podien elevar més recursos ni peticions d'indults... (Si és que no m'han de perdonar res! Jo no l'he matada!) ...perquè les autoritats s'havien mostrat inflexibles. (Pararé boig: jo no he fet res!) I si a sobre hi afegim l'escassa per no dir nul·la col·laboració del defensat. (Aneu-vos-en a pastar fang.) O sigui que no passava res a Barcelona. Tot seguia el seu curs...

Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)

el rovell de l'ou

La part central i més important d'una cosa.


Al palau del marquès de Dosrius, al carrer Ample, solia reunir-se el rovell de l'ou de la societat borbònica barcelonina: militars, homes de llei, enginyers, funcionaris, comerciants d'upa, polítics autòctons i d'importació, i algun francès que en èpoques tristes havia perdut bous i esquelles amb els vents de la revolució i que havia trobat refugi a l'atemorit i desconfiat país veí. Tot aquest personal, gent de solidíssima incultura, es reunia per sentir música (escoltar-la hauria suposat un esforç massa patètic) o per badallar al so dels alexandrins («La venjança mon cor tan solament respira...») imposats pel poeta invitat.

Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)

i santes pasqües


Expressió que dóna una cosa per acabada.



[Etimologia de «pasqües» -- Del llatí grec «pascha», d'una variant de l'hebreu «pesah», 'pas, trànsit', commemoració de l'èxode, a través del llatí vulgar «pascua», influït per «pascuum», 'pastura', a causa de l'àpat ritual.]

Però això no ho sabia, donya Marianna, ja que quan tornava del Rosari havia d'estar al cas de les visites, que aquesta mena de vida és un tragí constant. En allò que mai no havia pensat, perquè no li quedava gaire temps, era en la possibilitat de sentir-se en l'obligació de pensar que hauria de mirar si es posava a estimar el seu marit. Ella havia complert, no tenien fills perquè Déu no ho havia volgut i santes pasqües. No estava obligada a més. I com que els seus anhels s'havien encaminat amb decisió cap al món paralitúrgic de la devoció, estava prou enfeinada per no sentir cap mena de recança ni cap falta d'amor.

Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)


Web de Jaume Cabré (Barcelona 1947)
http://www.jaumecabre.cat/

anar-se'n al calaix

Morir.


[Etimologia de «calaix» -- Probablement del grec «kálathos», 'cistella, panera', o, més aviat, del seu diminutiu «kaláthion».]

Portada d'Itàlia pel germà de la mare, viatger empedreït a qui es titllava en secret de maçó, ateu, irreverent i calavera, i de qui es temia, per reblar el clau, que no deixaria un ral en anar-se'n al calaix, la pintura representava un grup de figures femenines rosades i abundoses les quals deixaven clarejar sense cap mena de pudor els seus encants a través d'uns vels finíssims, vaporosos, una pura il·lusió tèxtil.

Jesús Moncada, Camí de sirga (Barcelona: La Magrana, 1988)

Expressions llatines que ens han pervingut textualment

Podeu introduir en aquesta entrada altres expressions llatines que trobeu en les vostres lectures o que hàgeu sentit in situ


sine die (loc adv)

Locució llatina que significa 'sense (un) dia' [concret], complementària de verbs com 'ajornar' o 'suspendre', amb la qual s'indica la indefinició temporal respecte a la represa del tractament d'un afer o execució d'un projecte.


A les Corts de 1604 els valencians voten uns esplèndids subsidis al monarca i al seu 'valido', Lerma. Sens dubte esperaven, com a compensació, l'ajornament 'sine die' del projecte luctuós [l'expulsió dels moriscos]. De més a més, Lerma, marquès de Dénia, era també senyor de moriscos en els seus dominis valencians, i això devia contribuir a esperançar-los. Però els esdeveniments es precipitaren. En 1609 Felip III ordenava l'exili massiu dels moriscos. Allò era la ruïna.

Joan Fuster, Nosaltres, els valencians (Barcelona: Edicions 62, 1962), pàg. 37

*** «...Puc enlairar, amb un sol mot del meu llatí, una bandera, una
vela. Ah, aquest llatí que tant m'estime, aquest llatí que m'és
un gos amable o un teuladí i em fan companyia de vegades,
aquest llatí que diàriament, paraula per paraula, glopet a glopet,
em repetesc, parlant sol, reiterant unes paraules humils i
pregones», feia dir Vicent Andrés Estellés al seu Ovidi exiliat (Exili d'Ovidi, XVII)

ad hoc (loc adv i loc adj)

Locució llatina que significa 'per a això', 'expressament', 'a propòsit'. Se sol utilitzar per fer referència a organismes creats amb una finalitat concreta i puntual.



Les cames tornaren a activar-se-li i les orelles li bategaven amb tanta força que feien ballar una vistosa i curiosa arracada d'or blanc amb un Crist a la creu. Un Crist ventrut, lluent i gras com una escultura de Botero que el delinqüent havia trobat en una bossa furtada a una turista baixa i rodona com un baló de platja. Un Crist 'ad hoc'. El dominicà va veure girar entorn d'ell els murs del temple, començà a suar fred i, en dos segons, caigué desmaiat, a pes mort, amb tanta força que es va seccionar l'orella contra un dels esmolats cantons de marbre.

Xavier Aliaga, Els neons de Sodoma (València: Tres i Quatre, 2009)



dissabte, 2 de maig del 2009

Entrevistes

Entrevista amb Manuel Baixauli



Introduïu el vostre comentari després d'escoltar l'entrevista: què us semblen les seues opinions i què us crida més l'atenció.

divendres, 3 d’abril del 2009

EL CONTE LITERARI

"No m'arrepentisc en absolut d'haver arriscat tot el que calia per allò que m'importava."
Arthur Miller
Arthur Asher Miller ( Nova York, EUA 1915 - Roxbury, Connecticut 2005 ) fou un dramaturg, escriptor i guionista nord-americà. Ja des dels seus primers títols deixa entreveure el que seria l'element fonamental de tota la seva obra: la crítica social, que denuncia els valors conservadors que començaven a assentar-se en la societat dels Estats Units. La seva consagració definitiva es produeïx el 1949, amb La mort d'un viatjant, en la qual denuncia el caràcter il·lusori del somni americà.
Als anys cinquanta va ser víctima de la caça de bruixes. Acusat de simpaties comunistes pel director de cinema Elia Kazan, va refusar revelar els noms dels components d'un cercle literari sospitós de tenir vincles amb el Partit Comunista davant la Comissió d'Activitats Antiamericanes el 1956, acollint-se a la protecció constitucional. L'atmosfera d'aquell temps es va plasmar a Les bruixes de Salem (The Crucible, 1953). En aquesta obra se serveix d'un esdeveniment real del segle XVII per atacar la caça de bruixes dirigida pel senador McCarthy de la qual ell mateix va ser víctima. El 1955 va publicar dues obres, Record de dos dilluns i Panorama des del pont, duta aquesta última amb èxit al cinema i al teatre i amb la qual va obtenir el seu segon premi Pulitzer.
El 29 de juny de 1956 es casà amb l'actriu Marilyn Monroe, matrimoni que duraria quatre anys i mig. El 1961 escriu el guió de Vides rebels (The Misfits), escrit per a la seva dona, Marilyn Monroe, i duta al cinema per John Huston, contant a més amb Montgomery Clift i Clark Gable com a protagonistes. Aquesta seria l'última pel·lícula de Marilyn i Gable, morts ambdós poc després.
Com escriptor, obté el seu major èxit amb la publicació el 1987 de la seva autobiografia A voltes al temps. El 1998 escriu Les connexions del senyor Peter i el 2000 torna a estrenar a Broadway El descens del munti Morgan, escrita el 1991 i per a la qual va trigar deu anys a trobar una producció adequada.
L'any 2002 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres com a mestre indiscutible del drama contemporani que, amb independència d'esperit i notable sentit crític, ha assolit transmetre des de l'escena les inquietuds, els conflictes i les aspiracions de la societat actual, renovant així la permanent lliçó humanística del millor teatre.
Escriviu el vostre conte breu amb el tema proposat seguint les característiques del conte literari i prenent com a model els contes d'A. Miller.

Creuem llibres


Els llibres ens il·luminen la vida i ens ajuden a ser més lliures. Abril és un mes per gaudir de la lectura. Prompte es muntarà la Fira del Llibre al Jardí dels Vivers de València i el 23 d'abril podrem regalar-li un llibre i una rosa a les persones que estimem. Nosaltres ja hem comançat a regalar-nos llibres per començar a llegir-los aquestes vacances de Pasqua, com El noi del pijama de ratlles, Fugida cap al sud, La presència, Tant de gust, senyora Rodoreda, i d'altres que anirem ressenyat i recomanant en aquesta entrada del blog. Després triarem els més llegits i millor valorats.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Les nostres paraules

Eugeni S. Reig, d'Alcoi, ha publicat recentment amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua Les nostres paraules, un complement indispensable del seu Valencià en perill d’extinció, que és un recull d’unitats lèxiques (paraules, locucions, frases fetes, parèmies, etc.) totes elles genuïnament valencianes i especialment interessants, bé per la seua raresa, bé perquè es troben en perill de desaparéixer pel fet de ser poc conegudes, o bé perquè hi ha tendència a usar-les indegudament o a substituir-les per altres de menys genuïnes. El recull arreplega, fonamentalment, encara que no exclusivament:


1) Paraules i locucions que s’usen només en llocs determinats i que, per tant, no són conegudes per la major part dels valencians, com ara: a escoti , barboti, a trentaqueté, abocar la pastera, agarrar el caure, anar de clec, anar-se’n com un punt de calça, aplegar i envasar, bellverd, blau de bulla, blau de fam, bolitxó, bon dia i bona ora, caneletes acabant, cantalet, cirer,.


2) Paraules i locucions que són emprades només per les capes de la població de més edat i que, per tant, són desconegudes per les generacions més jóvens, com, per exemple a amagatontes, a foc i flama, a la part-darrere, a resultes de, a tota paleta, agarrar-se a una paret llisa, agre com un ferro, ¡ah paraigües!, aixarop de gaiato, aixeta, aixina o aixana, amb les celles fetes,.


3) Paraules i locucions que, encara que ben vives i conegudíssimes per tots els valencians, hi ha perill que sigue substituïdes per unes altres d’equivalents, a causa de la influència del castellà o, fins i tot, de la llengua normativa, com és el cas de vocable enguany, paraula molt valenciana i vivíssima entre nosaltres, però que no pocs jóvens substituïxen per les expressions aquest any o este any, substitució empobridora i gratuïta, encara que no il·legítima, o del mot adés, usadíssim fins fa quatre dies per tothom però que actualment hi ha tendència a substituir-lo per expressions equivalents, com

ara: fa una estona, fa un instant o fa un moment, la qual cosa significa un empobriment lamentable de la llengua.


4) Paraules i locucions pròpies de la nostra llengua que, incomprensiblement, han estat substituïdes per calcs del castellà, com ara els Reis d’Orient, substituïda sistemàticament per els Reis Mags o els Reis Màgics, calcs empobridors i innecessaris de la denominació castellana los Reyes Magos.


5) Parèmies com ara a cal sabater, sabates de paper, abans molt coneguda i ara sistemàticament substituïda per gran part de la població valencianoparlant pel seu equivalent castellà, en casa del herrero, cuchillo de palo que, damunt, es diu sempre en castellà.


6) Cançonetes com la que diu la lluna, la pruna, vestida de dol, que és molt coneguda, però que ningú sap ja quin és el seu significat originari.


7) Paraules o expressions de procedència poc clara, com ara aixorruma, masmarruga o sang truïda.


8) Exclamacions, com ara ¡això podíem fer!, cada vegada menys usada i sistemàticament substituïda per altres expressions com: ¡faltaria més!, ¡ni molt menys! o ¡de cap manera!, calcs d’expressions castellanes més o menys equivalents, l’ús de les quals empobrix i despersonalitza la nostra llengua.


9) Paraules sobre les quals caldria meditar una miqueta sobre la grafia actualment utilitzada, com és el cas de ¿avaria o averia?


10) Onomatopeies com clec clec clec, tradicionalment usada pels valencians per a representar el so que fa una persona en riure, i actualment, per desgràcia, completament desconeguda pels valencianoparlants de les generacions més jóvens.


11) Determinats mots vius en valencià, que haurien de ser emprats en substitució de certs neologismes que s’usen actualment i que són inadequats o, com a mínim, menys adequats que els nostres vocables tradicionals, com és el cas de colpet, vivíssim i usadíssim en el migjorn valencià, que hauria de ser usat en lloc de xopet; telefonet en lloc de mòbil (o telèfon mòbil); control en lloc de comandament a distància, o destapador (o obridor) en lloc de llevataps.


Col·laboreu en el blog introduint "les vostres paraules" i ampliant així el treball del llibre d'Eugeni S. Reig. Destaqueu una paraula o locució, indiqueu el seu significat i l'àmbit dús on l'heu escoltat o llegit. Per exemple:


Dienda (f): Cosa malintencionada que s'afirma d'algú sense fonament per a fer-ho; rumor infundat.
"No faces cas, això és una dienda que corre per ahí, però no és veritat. Déu sap qui s’ho haurà inventat."

"Es va esdevenir que els pares de Nabet, al fer-se riquets, es tornaren un poc devanits i pintaren la casa per dintre, li lluïren la frontera, es compraren una taula gran per a menjar-hi, i armaren una dienda en el poble."
• Enric Valor, «Nabet», dins Rondalles valencianes

"Rosalia coneixia Teresa, coneixia tots els del poble i sabia per la punta dels dits totes les diendes i xafarderies. Era el seu ofici."
• Enric Valor, La idea de l’emigrant (València: Fernando Torres, 1982)