Recollim la creació dels nostres poemes seguint diverses tècniques: poemes sobre el nostre nom, poemes infantils, divises, reelaboració d'un poema a partir d'un tema que ens interesse,...
Recollim el poema original en què ens hem basat i el nou creat.
"Tot és difús i ens bastaria un gest
per creure novament en l'esperança."
Miquel Martí i Pol
"Tot és confòs i ens caldria un mot
per tenir novament confiança"
Pilar Garcia i Vidal
40 comentaris:
He realitzat aquest poema utilitzant les inicials del meu nom.
No vull poemes tristos i obscurs
És millor omplir de llum els mots
Utilitzant l’alegria del bons sols
Segur trobarem versos de colors.
Neus Adell
Al·literacions,
A d'amor
amor a la mar
mar de sal
sal del sol
sol de blat
blat del pa
pa d'amor.
Neus
Haikús
Lluna plena de tardor
ompli les nits fredes
amb llum i claror
Neus
Poema lladre a partir del llibre de poemes "Desig o llibre dels abismes" de Vicent Nàcher:
Aquesta vesprada dolcíssima de pluges de tardor,
resumeix amb claredat aquesta humil misèria de tot
com el tranquil transcórrer d'una cigarreta.
Els teus ulls ja no són campanetes d'or,
ha arribat l'hora de dir paraules,
no hi ha esperit, idea, pensament,
no espere cap miracle de l'amor.
Quin mal de cap! Quin martiri!
Algú preguntarà perquè la confessió.
Vols que et diga un secret? T'estime.
Ací deixe el meu poema titolat "Filosofia".
Vida. Rialla. Somriure.
Somriu. Viu. Riu.
Riure. Somriure. Viure.
Gaudir d’ un somriure viu,
gaudir viu d’ un somriure.
Aquest és el meu poema,
Hauria de ploure
per vore el sol.
Hauries de plorar
per vore un somriure.
Hauries d´estar a pressó
per ser lliure.
I a més, haurás de creure
sense veure.
MªJosé Maya
ACRÒSTIC
Mentre ma mare mira per la finestra,
arribe jo muntant gresca
i ma mare exaltada,
tira la manta enrabiada i
em diu que torne per la vesprada.
MAITE GINER I TALENS
Torreblanca Galdón Fc José
OCRE
Sol de vesprada
vesprada de tardor
tardor ocre
Poema Jo, del llibre " el ball de la lluna" de Marc Granell.
la paraula JO és creguda,
es pensa qeu és important,
la més important de totes,
l'única i fonamental.
Vol anar sempre en majúscula,
i si no, no hi vol anar.
( Per voler, tot ho voldria
fins un barret al cap.)
Com tot cregut, fa el ridícul
més espantós i cabdall.
Cap paraula no és més que altra:
totes s'esborren igual.
Haikús en temps de guerra
Diré Kosovo
per dir el buit que culmina
l'horror del segle.
El vol sinistre
dels grans ocells de presa
confirma l'ombra.
Una rialla
i de nou el silenci.
Era un miratge?
Mirall de cendra,
cap camí no es camina
dues vegades.
La pau, pregonen,
i amb la boca petita
criden la guerra.
Des de l'angúnia
del fang i la misèria
hi ha uns ulls que ens repten.
Miquel Martí i Pol
He seccionat aquestos haikús, per què estan en plena vigència desprès dels fets que hem viscut en aquestos dies de Nadal. Seguim vivint com a les hores, conflictes, guerres, injustícies i horrors.
Al meu germà
No he de veure les teues temples argentades
per la neu madura dels anys,
ni he de veure les teues esquenes corbades
del perllongat pes de la vida.
En el racó de l'espai infinit,
amb la teua tan anhelada llibertat,
on pacient esperes
eternament seràs primavera.
Mai més tornaré a escoltar-te,
mai més et veuré,
germà més dolç que la meua vida,
però sempre t'estimaré.
Carmen Cardo
Torreblanca Galdón Fco José
Les formigues II
Totes treballen
totes conviuen
son les formigues
A Joan Salvat-Papasseit
ACRÒSTIC amb el meu nom al principi:
Estem nerviosos,
Sorpresos i angustiats,
Tots hem escrit la carta,
Hem pensat que demanar,
En tots llocs crida la gent,
REIS MAGS, JA HAN ARRIBAT!
Esther: Així sóc jo (AMB MAJÚSCULES TROBAREU EL MEU NOM)
la rialla és la mEua companya,
sempre amb mi eStà,
no m’agrada estar Trista,
Hem de viure amb felicitat.
quan Estic amb els amics,
sóc alegRe, sóc feliç.
Açí teniu dos maneres de jugar amb el nom
Torreblanca Galdón Fco José
Estimada (acròstic)
Fem patir als nostres
rebem critiques
al vent ho cridem
neu a les mans foc al cor
cal tranquil•litat no hi ha
i tu, no dius res de res
si!cal que em mires
cal una volta no més
o tal volta, tu no me estimes i jo soc un mentider
Acròstic dedicat a la amistad:
Anys de companyia
Moments que recordar
Intenses alegries
Sonriures molt grats
Temporades inolvidables
Al teu costat
dificil d'oblidar
LAURA CHAPARRO MARTÏNEZ.
Rectifique el acròstic anterior, perque la paraula amistat s' escriu amb T.
acròstic dedicat a la AMISTAT
Anys de companyia
Moments que recordar
Intenses alegries
Sonriures molt grats
Temporades inolvidables
Al teu costat
Temps dificil d'oblidar.
Laura
AQUEST ÉS EL MEU POEMA PER A DEFINIR LA POESIA
LA POESIA I LA MAR
Ha arribat el moment d’entrar;
freda i també desconcertant
t’espera, prens confiança,
ara t’envolta, t’abraça.
Si tu et deixes dur cap endins,
t’agafa i no vol soltar-te.
El fred es transforma en càlid,
i va arribant l’hora d’eixir;
ara t’arriba fins al coll,
i ara fins al teu melic,
fins als genolls, fins als turmells.
Estàs fora, una brisa
bufa suau i t’aborrona.
la meva poesia:
TEMPS
Voldria tindre't en les meves mans
i així poder detindre't,
que no anares com cavall desbocat
cap a la fi dels meus dies.
Podries enrere anar
per reviure bons moments
que la vida m'ha donat
i tu m'has llevat, temps.
El meu acròstic:
Per vore't la cara a tu
I mirar-te als ulls
La mirada fixaré
I et somriuré
Aquest és el meu poema:
La terra està malalta
necessita moltes cures
que li dónes molt d´amor
i prengues moltes mesures:
no contamines l´aigua,
no embrutes el sòl
cuida la capa d´ozó
sense fer ús de l´aerosol.
El meu poema està pensat per a treballar la diversitat amb els xiquets.
Xiquets i xiquetes
en tot el món hi ha.
Blancs, negres i grocs
i de tots els colors.
Alguns són més altos,
altres més baixets.
Alguns són més grossos
i altres primets.
Semblen diferents
però són iguals,
xiquets i xiquetes
que volen jugar.
Per això, amic
respecta al veí,
siga marroquí,
xinés o argentí.
Rocío Ibáñez Sánchez
Aquest és el acròstic que he confeccionat amb el meu nom
Senc les penes i alegríes
Ansie poder comprendert
Note que la teua falta em somet
De pronte senc la pasió
Redoblada en meu pit
A hores d’ara sols espere el teu oblit
Sandra Murcia Soler
Aquest és el poema del qual he partit per tal de confeccionar el meu propi poema:
Amb la grisor d’aquest cel
la plata de l’olivera
deu semblar
d’una fina transparència.
Una mar de plom al fons
condensava la tenebra.
Tota la llum ha restat
al brancam de l’olivera.
Rosa Leveroni
Amb la verdor d’aquest herbat
el roig de la cirera
deu semblar toc d’uns pinzells
d’una viva tranparència.
Un esbart d’ocells al fons
alegrava l’escena.
Tota la llum il•luminant
el renàixer de la terra.
Aquest poema va dirigit a la poesia:
Una fada encantadora
va buscant amics i amigues
pels carrers de tot el món,
per la Pampa i la sabana,
per la Xina i el Japó,
i ha arribat a casa nostra
com un esclat de colors.
Du faldetes de boirina,
campanetes, mocadors,
collarets de pasta fina
i un grapat de bon humor.
És tendreta,
amorosa,
delicada
i atrevida.
És dolceta,
capritxosa,
descarada,
divertida...
Potser grisa,
esguitosa,
també trista,
melancòlica
o festiva.
Pot ser així com tu vulgues
i el seu nom és Poesia.
Seguint, un poc, la temàtica del llibre de poemes que he llegit de Maria Mercé Marçal m´he atrevit a fer aquest poema:
I perquè no?
Un dia més els dos aquí,
i no sabem el nostre destí.
Jo sols se, que et vull, amor,
i no puc viure sense el teu calor.
Sentir les teues mans sobre el meu cos,
notar que em despulles poc a poc,
em beses el coll bojament,
i em dius que m’estimes per sempre i més.
Ja estàs dins de mi, ja et sent aquí
Sols tu saps fer-me gaudir.
Aquesta és la nostra dansa,
la que ballem cada vegada.
Sols tu saps com gaudeisc
i a més, coneixes allò més íntim.
I aquí arriba el final
per fi, allò esperat.
Prompte ens separarem
i recordarem quan disfrutem.
Poesia a partir de versos d’altres poesies
Com si el temps s’esmunyira
et telefone i vens.
Has vingut decidida com una moixeta.
Es ara que recordes
el retorn del pessigolleig a l’estomac.
Què fàcil lliurar-se als purs moments,
els cossos ja es deixen anar.
Diuen que els batecs del cor tenen
un misteri ocult.
Podria ser una bella història,
i en anar-te’n, m’has enverinat.
Adéu.
Torna quan vulgues.
He realizat aquest poema a partir de la sinéstesia Llençol dolç:
Un llençol dolç
et cobria com si fores
el més tendre tresor
que mai em vaig poder imaginar.
Semblaves tan tranquil•la
dins d’aquells llençols
i tan aliena al món que et rodejava
per al qual eras un meravellós regal.
Llençol dolç
que cobreix una nova vida
i que acompanya
cada moment de la mateixa
Les mans més delicades
t’abrigaven
i et protegeixen
fins que et pugues valdre
per tu mateixa.
Llençol dolç,
per a tu la meua preciosa xiqueta
llençol dolç,
perquè mai et falten
els meus més tendres abraços.
Aquest poema s'anomena poema entrepá i està fet agafant la primera i última frase d'un poema:
De vegades plore d’esma. Per tot i per res plore.
Plore si no estic amb tu,
si em falten els teus besos.
Quan no tinc res amb que somniar
Si em falten il•lusions per a viure
Si deixe arrere tots els records
I si la soledat m’invadeix.
Potser siga jo qui no sap viure.
El meu poema, tracta d'una mare i el seu fill. Per a mi és el llenguatge poètic més bonic del món, el de l'amor d'una mare a un fill:
“Cançó d’una mare”:
Mare li canta al nadó,
una al·legre cançó d’amor.
Rumiant-le fantàstics bressols,
mostra el univers del seu cor:
“Dorm xicotet meu, dorm amb mi.
No tingues por, mare està ací.
Jo guarde els teus bonics somnis,
no es perden pel obscur camí!”
Alicia Catalán Lira
Per a fer aquest poema no he realitzat cap tècnica en concret, sinó m'he posat a escriure i m'ha eixit.
Una nit estrelada
Una nit estrelada
com ninguna ha hagut fins ara.
Pel nostre costat passaven les hores
i a ningú dels dos ens importava.
Done gracies de trobar-te
aquella nit al Carme.
Però ara les coses han canviat,
la distancia cada vegada es mes gran.
Em deixares pressa d’aquell bes
i no l’oblidaré,
se que et tindre, almenys al pensament,
i per sempre mes t’estimaré.
Se que sols amb tu podria
gaudir de la vida,
però jo et necessite al meu costat,
no enyorar-te a cada moment.
Millor pensar com haguera anat
aquella història.
No ho pinte tot fosc, veig el que es real
no vull estimar-te en la distància.
Jo he creat un poema per a xiquets que parla de la persecució d’un ratolí per part d’un gat, de la mateixa forma que el gran sempre persegueix al xicotet.
El gat i el ratolí
El ratolí amagat està
sempre que el gat el vol caçar.
Corre que corre sempre el gat,
amb moltes ganes de menjar.
Però el tan astut ratolí
sol escapar-se en un sospir.
Mentre que el gat, enrabietat,
corre a menjar-se peix salat.
SILVIA AROCAS GARCÍA
La margarida és la flor
més indecisa del jardí.
Mai sap que vol
fins que no arriba a la fi
i es queda sense pètals
que ja no podrà lluir.
Aquestos són les dues poesies que m'he inventat.
L’ABANDÓ
Recorrem ansiosos el camí de la vida
fins arribar un moment en que tot s’oblida.
Ja lo roin passa a segon pla
i els moments bons mai no s’oblidaran.
Per què tenim aquesta obsessió
per fer aparentar que el món
sempre es mou al nostre són?
Podem sobre açò reflexionar
i vorem com al nostre cap
sols els bons moments estan.
dels roïns no s’escolta parlar
tot i que son ells els que ens fan millorar.
NO S’OBLIDA
A la nit i al dia,
Ella mai de tu s’oblida.
Diversió, alegria, calor.
Soledat, tristesa, dolor.
Tot ho pot sentir
Si la deixes o no
Del teu amor gaudir.
A la nit i al dia
Ella mai de tu s’oblida.
Companyia, goig, amor.
Pena, desolació, terror.
Recorda que sempre seràs
El que al seu cor romandrà.
ACRÒSTIC amb el meu nom:
Aturada en el temps,
Ningú recorda el meu nom,
Així és com jo em sent.
HAIKÚS
La meua filla
em plora sense aturar.
Com li faig callar?
A PARTIR D’UN POEMA
Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.
Salvador Espriu
Hem mort per no trobar els mots
I no saber expressar el que sentim per cada cosa.
Ana Ramírez
Aquestos són uns poemes infantils que m'he inventat sobre les estacions.
A l'hivern ens hem de posar
bufanda, xaqueta i guants
perquè podem agafar
un terrible refredat.
A la primavera
els arbres estan en flor,
el camp fa bona olor
i d'abelles es plena.
A l'estiu tots a jugar,
a la platja a nedar,
molts gelats hem de menjar.
¡Per fí podem descansar!
A la tardor tornem a escola,
molt prompre ens hem d'alçar,
però allò que més ens mola
es trobar-se en els companys.
Marta Albert
Un poema reflexionat:
Quan tot es veu negre
i res sembla alegre
cal trobar l’essència,
centrar-se en el més important,
no perdre la paciència
i viure amb felicitat.
A vegades sense parar, inclús
Només treballant,
Grans moment hem passat.
El curs s’acaba
La fi està arribant i
A totes, amigues, us trobaré
a faltar.
Aquest és un poema fet a partir d'un poema del llibre “Edat Roja” de Joan Margarit, Editorial Columna, 1989. La primera i la última frase són agafades d'un poema, la resta és meu.
NOSALTRES
És la pell violeta d’una nit,
el soroll de les ones,
la foscor estrellada
i nosaltres immersos en eixa soledat.
Necessite de tu i d’aquest moment.
El silenci ens envaeix, m’abraces
i el meu somni s’adorm en els seus dits.
Aquest poema està fet a partir del poema "Et dic" de Marc Granell, “Versos per a Anna“, 1998
ET PENSE
Et pense
i pense distància i pense tranquil·litat
i pense viatjar i encontrar i pense alegria
i amor i caminars i pense abraç
i pense tristesa i plorar i pense t'esperaré.
Em pense
i pense llunyania i pense vivesa
i pense permanència i trobar i pense somriures
i somnis i complicitat i pense besos
i pense soroll i adéu i pense m'esperaràs.
Et pense, em pense i pense estimar.
Aquests altres són originals meus, els primers fets per a un concurs de poesia que vaig guanyar, els dos últims fets aquesta vesprada al tren, espere que us agraden:
DIGUES SÍ
No a les llargues nits esperant la mort
ni a la falsa tristesa pel que ha passat.
No a les serps estiuenques, amb verí
ni als caragols famolencs de natura.
No a la pujada d’interès dels fums:
que no estima gens el que creu seu.
No a la ironia dels més grans
per burlar-se dels que no tenen tant.
No a les amargures orientals
ni a les de l'est o sud alegres al mal.
No volem ser enganyats per qui es veu
el sol front els núvols.
Si al gra d'arena dins la mar,
i a la mar dins la immensa terra.
LA MEUA VILA
És tant el que puc dir de tu
que, de segur em quedaré curta,
perquè amb tu les paraules sobren,
sols hi ha que obrir ulls i cor.
La Nau i Sant Antoni
t'acolleixen amb tendresa,
el Montgó fort i dolç
et protegeix dels plors.
L'endinsada Granadella
sembla la cova del mite
amb escarpades roques
i presoners de la natura.
La Barraca protegida
per l'Illa del Portitxol,
acompanyada per sempre
per casetes de pescadors.
Petorrí, Cama-roja i Margalló,
ametllers, tarongers i garrofers
cobreixen els teus camps de
les gelades i les xafogors.
Santa Llúcia i el Calvari
ón els ulls que vigilen
els estrets carrers del poble.
Majors contant històries.
Carrers inundats de festa
per Sant Joan, en les fogueres,
xaranga, cercaviles, garlandes,
tots ho celebrem amb tu.
Fins els Molins de les Planes
volen viure aquests moments
amb els focs artificials
que deixen arrere Sant Joan.
Aquesta vila meua,
el niu on m'he criat
tranquil·la i relaxant
agitada i estressant.
Una mescla de sensacions,
que lluny d'odiar-te
fan voler-te més,
perquè ets un encant.
LA MEUA ESTRELLETA (a la meua bisauela)
No saps com recorde,
quan venies dimartsos
jugaves amb nosaltres
i ens feies riure, tant
que les vesprades
ens passaven volant.
Perfectament recorde
quan dormíem juntes
m'ajudaves a dormir
fent que la por fugira
amb rondalles,
històries dels teus dies.
Recorde els dies juntes
fent punt de ganxo al
al riu-rau, ballant
davant teu, per fer-te riure,
i quines rialles tenies!
El dia que te n'anares
vas deixar un gran buit
però no dins el meu cor.
Ara ets una estrelleta
que sempre esta amb mi,
gràcies per haver fet
que sàpiga estimar tant.
DESIG
Passa els teus llavis pels meus,
besa'm traient-me foc.
Fes dels meus cabells nucs,
revolica'ls molt.
Fes-me nua sense cap por
i jo t'ho faig a tu.
Posa la mà als meus pits
passa-la suaument.
Et fas flama dins la gelor
sense desfer-te.
Toca'm per tot arreu, amor
i mou-te molt.
L'aigua cau pel meu front,
ara en som un sol.
T'estime cada dia més
i tu, ho desitges.
NIEVES
Era una primavera
quan aquest nom va sorgir.
Neus és la nostra filla,
Nieves es dirà la nostra.
Uns joves enamorats
aquest nom van pensar
en el 84 recent casats.
Neus és la nostra filla,
Nieves es dirà la nostra.
El nen en camí,
i la nena?
Al gèlid hivern del 87
Nieves no, Mª de las Nieves.
El funcionari ha triat el nom
d'aquesta poemeta redona.
Neus és la nostra filla,
Nieves es dirà la nostra.
EGOISME
Un arbret molt xicotet
ha perdut la seva mare.
Qui ha pogut realitzar
aquest acte de cobardia?
Són les cases, les construccions,
la briticia i la malicia, que
sense mesura alguna
han deixat nuets d'amor
els arbres d'aquesta cua.
L'últim, EGOISME, és el poema infantil
Quan va nàixer la poesia,
Jo encara no era viva.
Quan va nàixer la paraula,
El meu somni es creava.
La poesia és el meu medi,
La paraula el meu codi.
Sense elles la realitat,
No seria, no seria veritat.
Gemma Berja Amaya
GEMMA
Gaudir de la vida
És allò que necessite,
Molt amor al costat,
Molts besos de realitat.
Amb això no em precipite!
Gemma Berja Amaya
Publica un comentari a l'entrada